“Diari de Mina Harker, 1 d’octubre”, de Bram Stoker. Em resulta estrany romandre a les fosques, tal com ho estic ara mateix; estrany veure que Jonathan, havent-me atorgat la seva plena confiança des de fa tants anys, ara es dedica a defugir manifestament determinats temes que són de vital importància. Aquest matí he dormit fins tard, després de les fatigues d’ahir, i tot i que Jonathan tampoc no s’ha aixecat d’hora, ell ha estat el primer. Abans de marxar ha estat parlant amb mi, i ho ha fet amb molta tendresa i dolçor, sense esmentar, però, ni una paraula sobre el que ha passat en la seva visita a la casa del comte. ~ “Elegia escrita en un cementiri rural”, de Thomas Gray. Traducció prosificada de Carles Llorach-Freixes. Campanades a mort toquen al cap del dia, arriben de la prada els mugits del ramat, feixuc llaura el pagès el camí cap a casa deixant-me a mi i al món a les fosques tenebres. ~ “Humitat als ossos”, de J. M. Vidal-Illanes. Arriba la tardor i els esdeveniments que anotem curosament a les agendes també dibuixen retrats canviants. Les mirades duren menys quan el dia s’escurça i sentim la necessitat de recloure’ns, de fer niu i aixoplugar-nos. El fet de viure vora la mar dóna un caràcter especial als canvis que experimentem. L’arribada de la tardor es fa evident en el ritme de caminar, en les olors, en els sons, en el vent (que és diferent), en les primeres pluges, i molt especialment en la llum. ~ “La calma fràgil de les teves nits”, d’Alexandra Grebennikova. Al “Cafè de la mar” del port de Bastia, al nord-est de la illa de Còrsega, s’hi va instal·lar un client habitual que ja feia dies que servia d’atracció, no tan sols als turistes que venien a prendre un got de vi blanc de cara al mar, sinó també als habitants locals. Cada matí del mes de juny, a les onze i mitja en punt, la seva figura llarga i ossuda, semblant a un ninot de fusta enorme i mal muntat, s’arrossegava cap a la taula més propera al mar de tota la terrassa i hi deixava un munt de papers arrugats, un bolígraf... ~ “Móres de tardor”, de Joan Pinyol. El dia que na Roqueta va fer deu anys li van regalar una finestra. El marc encara feia olor de fusta i tenia gravats un parell de ratolins que omplien un cistell de móres vermelles i negres pera passar l’hivern. ~ “Pas a pas”, de Jordi Serret. Hi ha persones (alguna en conec; segur que vostès també) a les quals l’arribada de la tardor entristeix perquè hi anticipen una sèrie de connotacions negatives: l’hora que s’endarrereix, tornar a treure la roba d’abric... ~ “El lladre de magranes”, de Pep Rovira. Tot i que sembli estrany, la tardor m’indueix al bandidatge. Cada final de setembre, disposat per al robatori, apunto la moto cap a la caseta amb hort que un dia el meu pare va aixecar per als estius de la seva família. ~ “Un desert al cor”, de Carme Moreno. Des del despatx de l’oficina contemplava com queien les fulles dels arbres. Aquella imatge em creava una marejadissa incertesa. ¿Com era possible que les fulles es desprenguessin de les branques amb aquella inestabilitat permanent?, vaig pensar. ~ “La vella fulla”, de Jaume Pubill. Havia sobreviscut a tot. Fins ara s’havia cregut guanyadora i, en realitat, ho era. Havia aguantat ferma els silencis de moltes nits i les xardoroses tardes d’estiu. ~ “19 d’octubre de 1827”, d’Aleksandr S. Pushkin. Que vingui Déu en ajut vostre, amics meus, en les preocupacions de la vida, en el servei al tsar, i en els festins de l’amistat tabolaire, i en els dolços misteris de l’amor. ~ “Abril tardívol”, de Maria Carboni. Ja era un ritual que, a les nits d’insomni consentit, la saleta es convertís en un passatge de vells i bells records. Engegava el projector i donava corda al trasto oxidat i ple de pols dels 40 fins que apareixia la imatge cremada envaint tota la paret. El fregadís de la pel·lícula corrent... dolç moment. I, com si un truc d’hipnosi l’hagués posseït, es quedava embadocat mirant aquells tres joves primaverencs al llac. Feia poc més d’una setmana que tots quatre es coneixien, però l’atracció no entenia de pors. Recordava que l’estiu ja havia acabat perquè el terra era moll i les fulles humides se’ls enganxaven als peus. La pell feia de pega i l’aigua gelada, de dissolvent. La boira amenaçant i els núvols demanant estellar-se feien, del color de l’aigua, un engany. Era negra i tan obscura que xuclava la poca llum diürna. ~ “El gust d’una poma”, d’Eulàlia Esteve. ¡Aquí va ser quan ho vaig veure clar! Tenir mòbil només m’havia portat problemes i, ben mirat, no em servia pera res, perquè els meus amics no en tenien, i per tant no podia trucar a cap d’ells. Així doncs, vaig començar a pensar una nova manera d’aprofitar-lo i se’m va acudir que si provava de plantar-lo a terra, el regava bé i el cuidava, podia tenir un arbre que fes mòbils. Quan en tingués molts els vendria i em faria ric. D’entrada semblava una idea genial, però no comptava amb la meva mare i vaig començar a tenir problemes -tècnics- quan em va trobar excavant un forat al jardí de casa. «¿¡Què els fas als meus pensaments!? ¿¡Que no veus com has deixat la gespa!? ¡Fuig d’aquí!» ~ “La tardor està en crisi”, de Marta Alerm. Ja ha arribat la tardor. Comença a fer-se fosc més aviat, els arbres es tornen grocs i rogencs, van caient les fulles, anem a caçar bolets... És una estació que convida a llegir al costat d’una finestra, aprofitant els últims raigs de sol calent fins la propera primavera, o a passejar a mitja tarda, entre arbres buits i fulles tremoloses. Sí, sí, tot molt bucòlic; però, ¿potser és la teva estació de l’any preferida? No, ¿oi? ¡Doncs menys tonteries amb les fulles vermelles! ~ “L’autumne és l’any”, de Juglans Regia. És a la tardor quan vaig algun diumenge a la platja a prendre banys de mar. Considero que arriscar-se a fer això abans de les darreries de setembre és jugar-se-la massa i passar, amb total seguretat, un dia angoixant en tots els sentits possibles. Anar a la platja a l’agost, com fan molts, com fa de fet la majoria, és jugar-se la pell; i que consti que aquesta expressió es pot prendre ací tant literalment com figuradament. L’excessiva radiació solar en plena canícula pot resultar fatal pera la salut humana (no ho dic jo, sinó els metges i la prudència); si a això sumem factors com ara les aglomeracions de gent, tant sobre la sorra com sobre el sòl dels espais públics adjacents i dels establiments que ofereixen menjar i serveis als estiuejants, les llargues cues de vehicles i embussos en les vies de circulació que menen als indrets preferits, el risc de patir algun accident de trànsit en alguna d’aquestes multitudinàries operacions sortida i tornada, l’estrès que tot això provoca, etc., l’experiència d’anar a la platja pot resultar per tot plegat traumàtica, si més no. En canvi, a la tardor... És un autèntic goig i un plaer exquisit acostar-se al mar. Si hom en té l’oportunitat, és clar.
