tag:blogger.com,1999:blog-35994398727035147892024-02-19T17:45:05.073+01:00"La lluna en un cove", revista literària en català“La lluna en un cove”, revista literària en català: selecció de relats originals d'autors de tot el domini lingüístic, amb articles, traduccions, i una acurada presentació. DL:AB5392008. ISSN:1889-0997."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comBlogger602125tag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-90642518750555642942016-12-14T18:17:00.001+01:002016-12-14T18:17:46.165+01:00“La lluna en un cove” núm. 70. Especial “¡Maaaauu!” - Benvinguda¡Gats, gatassos i gatots! ¡Gates, gatines i gatetes! Poseu-vos tots plegats a miolar a la lluna (en un cove, és clar), perquè arriba... ¡L’especial “¡Maaaauu!”! ~ ¿Que per què? Oh, quines preguntes que feu... Prou que sabeu que, entre els mals vicis d’aquesta revista literària (que en tenim diversos i ben lluïdors), hi ha el de fer de tant en tant algun especial sobre alguna figura... peculiar, susceptible de ser literaturitzada, cosa que no necessàriament vol dir cap cosa lletja, o sí, depèn de com us ho vulgueu prendre. Els moixos, és clar, són uns animals que no deixen indiferent ningú, i ja vénen, de fet, amb una sòlida i reputada carrera literària com a personatges de les històries de ficció més diverses. El gat, ja sabeu: un ésser misteriós, silenciós, que sembla viure entre dos mons: el real i aquell que només poden veure els seus ulls actinoftalms; el gat, aquella criatura adorable i menyspreable, que de vegades té coses de mamífer, però molt sovint de rèptil; el gat, protagonista de tantes històries de por o de misteri... ¿Quines coses no s’han dit encara sobre els gats...? ¿Set vides, dieu, que tenen? Així, doncs, deu gats són setanta vides en total. Amics i amigues de “La lluna en un cove”, en el número 70 de la nostra revista, hem volgut retre un homenatge al gat com a figura literària, i per això hem recopilat diversos relats on aquest animaló apareix, o bé com a protagonista principal, o bé com a personatge destacat de la història. Moltes d’aquestes peces literàries han estat expressament redactades per a aquest especial, en concret les dels escriptors: Joan Lladós, Maria Guasch, Jaume Flo, Eulàlia Esteve, Rosa Bragulat, Rosa Saureu, Guillem Chiner i Carme Moreno. Hem inclòs també diverses traduccions, i un relat de l’escriptor Sergi Monteagudo, extret del seu llibre “¿Quant valen els teus somnis?”, en el qual un gat molt especial juga també un paper important (en un escenari, per cert, una mica exòtic). ~ Pel que fa a les traduccions (realitzades, com sabeu, per la redacció de la revista, si no es diu el contrari), permeteu-nos només apuntar un parell de coses. “Moment tràgic”, de Pàvel V. Zassodímskill (1843-1912). Es tracta d’un escriptor rus totalment desconegut fora del seu país. Per desgràcia, existeix poca documentació sobre aquest interessant autor (s’aporta a peu de pàgina l’adreça d’una de les poques webs que s’han trobat amb alguns breus apunts biogràfics*1); en llengua no russa, la informació sobre ell és, directament, inexistent. Pel que fa a “El gat d’en Dick Baker”, de Mark Twain, el traductor, que en aquest cas és en Carles Llorach, ens diu: «És un fragment d’un llibre on en M. Twain relata els viatges que va realitzar a la dècada del 1860 recorrent el Salvatge Oest. El llibre en anglès es titula “Roughing it”, que podríem traduir per “Passant-les magres” o també per “Dormint al ras”, cosa que ja ens indica el tipus d’aventures en què es va veure immers. El relat escollit parla dels miners, o, més exactament, dels buscadors d’or. La recerca de l’or constitueix, al meu parer, un dels principals mites fundacionals dels Estats Units i una justificació, si no de la idiosincràsia dels seus habitants, sí del tipus de política que promouen i la ideologia que propaguen els seus líders. El buscador d’or és un personatge absolutament individualista que només pensa en el benefici propi; a costa del seu esforç, sí, però sobretot a mercè de la sort, com un jugador. I nosaltres ens l’imaginem com el prototipus d’home lliure, que no vol dependre de ningú, que s’espavila pel seu compte, que no es vol esclavitzar en una feina a sou. Però desconeixem la quantitat d’homes lliures que va produir l’or i la quantitat de llibertat de què van gaudir. Això sí, no els podem negar la sòlida aurèola de romanticisme mascle que els envolta. “Roughing it” és un dels primers llibres de Mark Twain, però l’estil que després caracteritzarà les seves novel·les més famoses ja s’hi insinua de ple: ironia, amor pels personatges i llenguatge entre desmanegat i heroico-còmic. En la història literària dels contes de gats, en tenim un parell de molt famosos: “El gat negre” de Poe i “Tobermory” de Saki. També Zola (“El paradís dels gats”) i Balzac (“Lamentacions d’una gata anglesa”) van compondre contes amb gats o gates com a protagonistes; i Pierre Loti (escriptor, militar, viatger) ens explica en un relat commovedor el contrast entre una gata francesa i una de l’Indoxina a “Vida de dues gates”. Hem triat el conte de Twain perquè ens dóna un primer tast de l’estil inconfusible de l’autor i perquè, tot i que el fet d’atribuir qualitats humanes als animals a l’hora de fer-los protagonistes d’històries és molt comú, el que marca el cas d’en Twain és la distància que posa en aquesta personificació.» ~ Així doncs, ¿què més podríem afegir des de la redacció de “La lluna en un cove”? Saludem des d’aquí aquells que teniu al·lèrgia als gats, o simplement aversió. I donem les gràcies a tots vosaltres: tant als col·laboradors literaris com als lectors i subscriptors de la revista. ~ Com sempre, el número es completa amb diverses peces de les seccions habituals de la revista (consulteu l’índex). ~ Només un últim consell: quan es faci de nit, i surti la lluna (però és que ja ho podeu fer, perquè la teniu ara mateix entre les mans)..., traieu el cap per la finestra, mireu-la atentament, i, amb aire somniador, o enamorat, o com us vingui de gust, féu un llarg i prolongat: ¡Maaaaaauu! ~ ¡Feliç lectura! ~ Redacció de “La lluna en un cove”."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-85683943045154751402016-10-21T11:44:00.004+02:002016-10-21T11:44:44.876+02:00“La lluna en un cove” núm. 69 - Benvinguda«Peripècia proselitista d’un enllaç sindical per terres rurals durant la II República. Amb no gaires bons resultats, per cert.» Així defineix l’autor Joan Lladós el relat que ara publica en aquest nou número de “La lluna en un cove”, el seixanta-nou. Es tracta de “Viatge a Sant Refranyer de la Plana”. I és que sembla que els pagesos tenen si més no una dita per a cada cosa. ~ Jordi Gutiérrez, des del seu racó a ses illes, continua amb la seva dèria de col·leccionar, i en aquest cas ens presenta el relat “El col·leccionista de dones”, ¡ni més ni manco! ~ Jaume Flo, per la seva banda, ens convida a visitar “Una estació en ruïnes” i a agafar un tren molt especial... ~ En la secció de traduccions, en primer lloc reprenem les aventures d’un vell conegut d’aquesta revista literària, la narració de les quals considerem que és valuosa, no tan sols pel seu valor literari, sinó pel volum d’informació documental interessant que aporten quant als aspectes: geogràfic, biològic, etnogràfic, etc., d’una remota i encara a hores d’ara poc coneguda regió del planeta. Es tracta de la peça: “Aprovisionament i preparatius per a una nova expedició (1906)”, de V. K. Arséniev. ~ A continuació, un text ben diferent, de la ploma (literalment) de l’escriptor ucraïnès N. V. Gógol, autor de “Les ànimes mortes”, entre moltes altres obres. Es tracta d’un dels “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”, i porta per títol “Significat de les malalties”. Queda clar que ningú no vol emmalaltir; Gógol, tanmateix, arriba a escriure en aquest curt però colpidor text: «¡Oh, que en són, de necessàries, a nosaltres, les malalties!», i ho justifica dient que... Però deixem que parli ell mateix i s’expressi amb les seves pròpies paraules: no deixeu, doncs, de llegir aquest breu text gogolià. ~ Thomas Hardy, com a digne representant en aquest cas dels autors anglo-saxons, ens aporta “El veto del fill”, amb traducció de Carles Llorach-Freixes. Habitualment, són els pares els que imposen als fills un determinat tipus de conducta, especialment en relació amb l’aspecte amorós-sexual. Però, ¿què passa quan es dóna el cas contrari? És a dir: ¿Què passa quan és un fill qui vol que els seus pares actuïn seguint l’esquema determinat per la moral imperant? La proposta és, si més no, curiosa; i explosiva... ~ Entrant ja en l’apartat d’articles d’opinió i assajos, l’Eulàlia Esteve, des de la seva secció, ens diu que “No són les més altes, però sí les més belles”. Us donem una pista, ara que no ens sent ningú: la cosa va de muntanyes... ~ La Rosa Bragulat, tal com ens té acostumats ja, ens presenta un nou article que té molt a veure amb la literatura catalana considerada ¨clàssica¨; en aquest cas, ens explicarà per què “L’escanyapobres”, de Narcís Oller, representa, segons ella, el pas cap a una nova societat. ~ Des de Lleida, la Rosa Saureu ens envia un text commovedor: “A recer de l’oblit”, que tracta sobre un problema avui en dia, per desgràcia, molt estès en el nostre món occidental. ~ I justament des de la secció “Occident a la deriva”, Juglans Regia ens parla sobre “La qualitat del pa”, on diu ben clar que «amb el pa no s’hi juga; entre altres coses, en la nostra cultura és (o hauria de ser) la base de la nostra alimentació.» I és que, certament, en el nostre país, quant a aquesta qüestió, sembla que molta gent té (com diu la dita) un pa a l’ull. ~ El senyor Regia és també qui signa les “Quatre parides esparses” que trobareu repartides (escampades) entre les pàgines d’aquesta revista. ~ Finalment, tanquem la secció i el número amb una peça que estem segurs que no deixarà indiferent ningú. I és que M. A. Espinós, des de la seva secció “Marcant galló” (no, no és cap broma), sembla haver donat via lliure a la seva faceta com a polemista amb ganes de gresca. Es tracta de “L’accés de les dones a la pornografia”, que ja des del títol resulta molt... ¿Com es podria qualificar? ¡No serem pas nosaltres, els que ho farem! Per cert, volem recordar-vos que ni la redacció ni l’editor de “La lluna en un cove” no comparteixen necessàriament els punts de vista o les opinions expressades en les obres signades pels autors que col·laboren en la revista, i no es responsabilitzen en cap cas d’aquestes opinions. ~ Dit això, i havent fet com sempre un breu resum del que trobareu en aquest nou lliurament, ens acomiadem i ens posem de seguida a treballar en l’edició del número següent, el qual (ja us ho avisem) serà molt, però molt ¨animal¨... ~ Aquells que ens llegiu des de les pàgines en paper de la revista, us saludem cordialment; i aquells que us limiteu a seguir-nos a través de la web oficial de “La lluna en un cove”, on només hi ha continguts merament informatius, igualment us saludem també, fent-vos, però, notar al mateix temps la gran quantitat de coses que us esteu perdent ara mateix per no disposar d’un exemplar d’aquesta revista literària en català tan peculiar, amb textos tan diversos, variats, provocadors i, en tot cas, pensem, estimulants. ~ ¡Salutacions a tothom! ~ Redacció de “La lluna en un cove”. ~ Postdata: Per cert, he he... Veureu que en aquest resum de “Benvinguda” hem passat per alt, conscientment, diverses peces, incloses també en aquest número, i que haureu de descobrir vosaltres mateixos, si voleu, és clar..."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-75602206915745909192016-10-21T11:42:00.005+02:002016-10-21T11:42:49.117+02:00Mapa de connexions del número 69 de “La lluna en un cove”Mapa de connexions (incomplet) del número 69 de “La lluna en un cove”, revista literària: ~ Benvinguda: 4 ~ “Viatge a Sant Refranyer de la Plana”, Joan Lladós: 20 ~ “El col·leccionista de dones”, Jordi Gutiérrez: 32 ~ “Una estació en ruïnes”, Jaume Flo: 38 ~ Traduccions: ~ “Aprovisionament i preparatius per a una nova expedició (1906)”, V. K. Arséniev: 50 ~ “Significat de les malalties”, N. V. Gógol: 84 ~ “El veto del fill”, T. Hardy: 86 ~ Articles: ~ “No són les més altes, però sí les més belles”, E. Esteve: 114 ~ “L’escanyapobres”: el pas cap a una nova societat”, R. Bragulat: 119 ~ “A recer de l’oblit”, R. Saureu: 124 ~ “La qualitat del pa”, J. Regia: 131 ~ “L’accés de les dones a la pornografia”, M. A. Espinós: 142 ~ Sobre els autors: 157."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-34908268262722460932016-08-17T11:11:00.003+02:002016-08-17T11:11:41.027+02:00Mapa de connexions del número 68 de “La lluna en un cove”Mapa de connexions (incomplet) del número 68 de “La lluna en un cove”, revista literària. ~ Benvinguda: 4 ~ “La col·leccionista de somriures”, Jordi Gutiérrez: 42 ~ “Mal dolent”, Jaume Flo: 47 ~ Traduccions: ~ “El primer que passava per allà”, Aleksandr I. Kuprín: 64 ~ “Zínotxka”, Anton P. Txékhov: 82 ~ “Els tres desconeguts”, Thomas Hardy: 93 ~ Articles: ~ “Visita recomanada a un amic intergalàctic”, Eulàlia Esteve: 132 ~ “Humor negre i irreverent en “La magnitud de la tragèdia” de Quim Monzó”, Rosa Bragulat: 138 ~ “Un oxímoron”, Juglans Regia: 142 ~ “Marcant galló”, M. A. Espinós: 147 ~ Sobre els autors: 158."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-79356026215820972562016-08-17T11:10:00.006+02:002016-08-17T11:10:56.963+02:00“La lluna en un cove” núm. 68 - Benvinguda¡Patapam! ¡Un nou número de “La lluna en un cove”! Ja us ho vam avisar, que ho faríem, i ho hem fet. Com sempre, no ha estat fàcil, però ací ens teniu de nou, complint amb alegria el deute que hem contret amb vosaltres, un deute que ens obliga a proveir-vos regularment de bona literatura, tant si és de collita pròpia, és a dir, de la que creix en la nostra terra, com si és d’¨importació¨, provinent d’altres països i finsitot d’altres èpoques. ~ Hem atapeït tant aquest número 68 que a penes ens queda espai per a adreçar-vos uns mots des de la redacció de la revista. Així doncs, us direm només un parell de coses. La primera, que veureu que moltes de les peces narratives seleccionades tenen una certa relació amb l’època de l’any en què ens trobem; moltes, però no totes, car algunes de les proses, tant de ficció com de no-ficció, les incloem simplement perquè hem considerat que responien al lema següent (i aquesta és la segona cosa que us volíem dir): «Un dels objectius de la literatura ha de ser incomodar, inquietar, traure de polleguera, escandalitzar, i, al capdavall, tocar els nassos.» Veureu que el número el tanquem per darrere justament amb aquesta mateixa frase. Igualment, allà pel final us diem el mateix que afegim també ací: Si no ho hem aconseguit, us demanem disculpes. Consulteu l’índex i... ¡feliç lectura! ~ “La lluna en un cove”."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-85924449474353110642016-08-17T11:10:00.000+02:002016-08-17T11:10:02.917+02:00“La col·leccionista de somriures”, de Jordi Gutiérrez (núm. 68 de "La lluna en un cove")“La col·leccionista de somriures”, de Jordi Gutiérrez. (Fragment): Na Maria també havia heretat l’afició pel col·leccionisme. Havia començat, de ben petita, pels cromos de plantes i flors que sortien en les xocolatines, que aviat va deixar per les monedes. Les primeres totes amb la cara del Generalíssim. Després ho va anar ampliant amb les que li donaven o les que bescanviava amb els turistes vinguts de llocs remots als hotels on feia feina com a cambrera tots els estius mentre estava estudiant per a ser mestra. Però, amb el temps, va anar deixant de recollir monedes, i les que havia acumulat en capsetes de molts colors, classificades per països, van quedar arraconades en un calaix del canterano de s’àvia, sota la pipa de l’avi, en la caseta de Binillautí. -- “La col·leccionista de somriures”, de Jordi Gutiérrez, dins del número 68 de “La lluna en un cove”, revista literària. "La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-36361669033496048352016-08-17T11:09:00.004+02:002016-08-17T11:09:34.559+02:00“Mal dolent”, de Jaume Flo (núm. 68 de "La lluna en un cove")“Mal dolent”, de Jaume Flo. (Fragment): L’espera se li feia insuportable. Ja li havien fet totes les proves mèdiques i analítiques necessàries, segons li havia dit el doctor Macip, per a fer un diagnòstic acurat de la seva possible malaltia. Ara li havien dit que s’esperés en una petita saleta, annexa al despatx del metge. Que seria poca estona, perquè el doctor Macip ja tenia damunt la taula tots els resultats, i el faria entrar tan aviat com se’ls hagués estudiat. -- “Mal dolent”, de Jaume Flo, dins del número 68 de “La lluna en un cove”, revista literària. "La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-18452880447689897762016-08-17T11:09:00.000+02:002016-08-17T11:09:00.969+02:00“El primer que passava per allà”, d’Aleksandr I. Kuprín (núm. 68 de "La lluna en un cove")“El primer que passava per allà”, d’Aleksandr I. Kuprín. (Fragment): Ialta, 22 d’agost de 18**. ~ Benvolguda senyora: ~ Dubte no hi ha que la present lletra us sorprendrà o, potser, finsitot, serà causa d’empipament per a vós. Per descomptat, res no us impedeix de llançar-la al foc sense haver-la llegit, però en qualsevol cas us deman que abans feu un cop d’ull al segell del lloc d’enviament. Restareu sorpresa que aquesta carta hagi estat escrita a més de dues mil verstes de vós. Aquesta circumstància, unida al fet que jo sign a sota obertament amb el meu nom i llinatge, us pot servir de garantia que en aquest cas no sereu objecte ni de mistificació, ni de xantatge, ni d’intriga, ni de peticions forassenyades per part meva. ~ Va esdevenir-se això a Peterburg, justament fa quatre anys, el 22 d’agost de 18**. ¡Oh! Finsitot quan mori recordaré jo tal data i aquell vespre fred, humit, malcarat. De l’aire penjava una boira densa que feia que només a vint passes ja no es pogués veure res. De lluny, les llums dels fanals elèctrics apareixien com grans taques radiants. Per tot arreu, per la dreta i per l’esquerra, s’escoltava el pas de carruatges invisibles. De tant en tant, la grisor de la boira era tallada per la grogor de dues flames: un carruatge que passava. En algun lloc, amb un insistent gemec, s’arrossegava la ¨konka¨* [*Ferrocarril ciutadà arrossegat per cavalls.], però no es podia veure. Vagava jo sense objectiu pels carrers, aturant-me de tant en tant davant de finestres il·luminades. De vegades restava allà al davant fins a deu minuts i més, pres per una estranya curiositat plena de somnis. En particular atreia la meva atenció els habitatges amb un ric parament: amb làmpades d’aranya, catifes, miralls, flors, i mobiliari amb tapisseria de seda. En aquell moment era jo pobre i estava sol (com també ara, per cert). Les privacions que passava per les lliçons, la vida en pensions barates i els dinars poc consistents havien afectat la meva salut, i la contínua solitud havia fet de mi un sull, taciturn somiatruites. I vet, justament per aquesta monstruosa capacitat per a somniar, quedava jo agraït per aquell plaer que experimentava restant dempeus davant de les finestres il·luminades de les cases desconegudes, perdut enmig de la nit i de la boira i de l’impassible malaveig de la capital. Dues vides vivia jo. Durant el dia era tímid i maldestre, amb una cara odiosa a mi mateix, amb pitrera postissa de cartó i uns pantalons dels camals dels quals, per baix, penjaven serrells, mateix que pèl d’un gos d’aigua abandonat; de dia provava de guanyar-me la voluntat dels porters, en va amagava sota la cadira en què m’asseia les meves botes foradades, patia quan menyspreativament no em donaven la mà, i amb vergonya defugia els carrers massa populosos. En canvi, pels vespres, sota les meves estimades finestres... ¡Oh! Pels vespres jo era bell, intel·ligent, eixerit. Tenia èxit amb les dones i influïa en la borsa. ¡Quins cavalls, els meus! ¡I quina magnífica taula es parava a casa meva! Entrava en aquestes esplèndides cambres per canelobres il·luminades, impregnades per càlids aromes de perfums i de flors: a mi pertanyien aquestes cambres. Allà jugava jo a cartes amb tres vells aristòcrates, i sense pressa intercanviàvem refinats i greus gestos. Encisat deixava jo l’aplec amb el meu cant restant dempeus al costat del piano obert. Era ara el marit, ara el nuvi, ara l’amant de totes aquelles belles dames de moviments mesurats, ofegades entre randes i blondes, assegudes mig jaient en aquell mobiliari de formes capricioses. Eren les dones qui senyorejaven poderosament la meva imaginació. Durant el dia, emperò, per res del món no m’hauria atrevit jo a dir qualque cortesia a una senzilla fregadora de plats. -- “El primer que passava per allà”, d’Aleksandr I. Kuprín, dins del número 68 de “La lluna en un cove”, revista literària."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-7880117990624143002016-08-17T11:08:00.003+02:002016-08-17T11:08:26.112+02:00“Zínotxka”, d'Anton P. Txékhov (núm. 68 de "La lluna en un cove")“Zínotxka”, d'Anton P. Txékhov. (Fragment): En l’isba d’un mugic, sobre fenc fresc, passava la nit la companyia de caçadors. Mirava la lluna per la finestra, una harmònica desentonava per allà fora, emanava del fenc un aroma dolçàs, incitant. Gossos, becades, però també dones i el primer amor: aquests eren els temes de conversa dels caçadors. Després d’haver comptat les barnilles dels vestits de totes les ¨bàrinyes¨ conegudes i d’haver explicat centenars d’anècdotes, el més gros dels caçadors, semblant en la fosca a un feix de fenc, va badallar sonorament i va començar a dir amb la seva espessa veuarra greu d’oficial superior: «No és cosa estranya ser estimat: van ser les dones creades per a estimar el seu company de creació. Però mireu, senyors, ¿algú de vosaltres ha estat odiat alguna vegada, odiat, amb passió, rabiosament? ¿Ha pogut algú de vosaltres veure els èxtasis de l’odi, eh?» No va haver-hi resposta. «¿Ningú, senyors meus? –preguntava la veuarra de l’oficial–. Doncs sí que he estat odiat jo; odiat per una bonica al·lota, i és en la meva pròpia persona que puc estudiar els símptomes del primer odi. Dic ¨primer¨, senyors, perquè va ser una cosa totalment contraposada al primer amor. Tanmateix, això que ara explicaré va passar quan jo encara no pensava gens ni mica ni en l’amor ni en l’odi. Uns vuit anys tenia jo en aquella època, però això no hi fa res; és en ella que us heu de fixar. Pareu atenció.» -- “Zínotxka”, d'Anton P. Txékhov, dins del número 68 de “La lluna en un cove”, revista literària."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-56098564736214963322016-08-17T11:07:00.007+02:002016-08-17T11:07:54.337+02:00“Els tres desconeguts”, de Thomas Hardy (núm. 68 de "La lluna en un cove")“Els tres desconeguts”, de Thomas Hardy. Traducció de Carles Llorach-Freixes. (Fragment): Entre les poques característiques de l’Anglaterra agrícola que conserven una aparença que el pas dels segles ha modificat molt poc, s’hi poden comptar els elevats i herbosos turons i els congosts recoberts de garrigues o ¨eweleases¨ (com també són anomenats) que ocupen una vasta extensió de certs comtats del sud i del sud-oest. Si s’hi troba cap senyal d’ocupació humana, normalment pren la forma de la cabana solitària d’algun pastor. ~ Cinquanta anys enrere, una cabana semblant s’alçava en un turó com aquests, i pot ser que encara hi sigui. A pesar de la seva solitud, l’indret, si comptem la distància real, no es trobava a més de cinc milles d’una de les ciutats del comtat. Però això no servia de gaire a la cabana. Cinc milles d’altiplà irregular, durant les llargues estacions hostils, amb neu i aiguaneu, pluja i boira, posen prou terra al mig com per a permetre a un Timó o bé a un Nabuconodosor aïllar-se còmodament; molta menys amb el bon temps per a complaure aquella tribu menys desagradable: poetes, filòsofs, artistes i altres que «s’empesquen coses plaents i hi mediten». ~ Algun vell mur d’argila o un túmul, algun bosquet o almenys algun fragment ressec de vella bardissa són elements que habitualment s’aprofiten per a construir aquests solitaris habitatges. Però, en el cas que ens ocupa, s’havia descartat aquesta mena d’ajuda. Higher Crowstairs, com s’anomenava la casa, s’alçava bastant separada de tot i desprotegida. L’única raó per a la seva concreta situació semblava ser la cruïlla de dos corriols que formaven una exacta creu allà a la vora, i devia fer uns bons cinc-cents anys que travessaven el camp en aquesta i aquella direcció. D’aquí que la casa es trobés exposada als elements pels quatre costats. Però, tot i que el vent allà dalt bufava, quan ho feia, sense pietat, i que quan plovia no s’hi posava pas per poc, les variacions climatològiques de l’hivern no eren tan formidables en les cingleres com s’imaginaven que eren els habitants de les terres baixes. Les crues gebrades no eren tan perjudicials com en les fondalades, i les gelades poques vegades eren tan severes. Quan el pastor i la família que ocupaven la casa eren considerats dignes de llàstima per aquella dura vida a la intempèrie, ells responien que en conjunt es veien menys afectats pels constipats i els catarros que quan havien viscut a la vora del riu en una acollidora vall del costat. ~ La nit del 28 de març del 182... era precisament una d’aquelles típiques nits que fan venir al cap aquestes expressions de commiseració. -- “Els tres desconeguts”, de Thomas Hardy, dins del número 68 de “La lluna en un cove”, revista literària. "La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-45084939607094786252016-08-17T11:07:00.002+02:002016-08-17T11:07:17.864+02:00“Visita recomanada a un amic intergalàctic”, d'Eulàlia Esteve (núm. 68 de "La lluna en un cove")“Visita recomanada a un amic intergalàctic”, d'Eulàlia Esteve. (Article, fragment): A la nostra dreta veiem un cartell: «Gorg dels Banyuts». Baixem per unes escales fetes en la mateixa terra, ajudant-nos per una barana de fusta que ens impedeix caure al buit. Uns metres més avall, trobem un gorg d’aigües transparents en superfície i més verdes en profunditat, nodrides per una cascada que cau d’uns quatre metres d’altura. Segons llegim en la nostra guia de viatge estel·lar, cada dia, quan es pon el sol, d’entre les aigües d’aqxuest indret, surt de l’infern l’esperit d’un cavaller que fou condemnat eternament per les seves maldats deshonestes amb les donzelles, així com per pagar malament als obrers que varen construir les escales del santuari de Montgrony. Després d’esperar una estoneta, per a veure si apareixia alguna goja o dóna d’aigua a rentar la seva roba (tal i com indica la nostra guia que pot passar), hem decidit reprendre el camí que havíem abandonat feia una estona. ~ Seguim per una tortuosa carretera amunt i trobem un camí a la dreta amb un altre cartell: «Santuari de Montgrony». La carretera és estreta, però el paisatge és una meravella. Tot de prats verds i frondosos arbres ens acompanyen tot el camí. Trobem una corba més pronunciada que les altres i, al nostre davant, ens hi apareix un cingle amb una impressionant paret escarpada. Hi ha alguns éssers humans penjats amb cordes que intenten pujar (o baixar, no n’estem del tot segurs). La majestuositat del paisatge ens corprèn i continuem endavant amb ànsies de més. -- “Visita recomanada a un amic intergalàctic”, d'Eulàlia Esteve, dins del número 68 de “La lluna en un cove”, revista literària. "La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-86796978056572449042016-08-17T11:06:00.004+02:002016-08-17T11:06:37.476+02:00“Humor negre i irreverent en “La magnitud de la tragèdia” de Quim Monzó”, de Rosa Bragulat (núm. 68 de "La lluna en un cove")“Humor negre i irreverent en “La magnitud de la tragèdia” de Quim Monzó”, de Rosa Bragulat. (Article, fragment): De la ploma de l’escriptor Quim Monzó (Barcelona, 1952) sorgeix l’any 1989 la novel·la “La magnitud de la tragèdia”, una obra la lectura de la qual, com el seu autor (amb certa fama d’¨enfant terrible¨ dins les lletres catalanes i assidu fa uns quants anys dels mitjans de comunicació audiovisuals), no deixa indiferent el lector per les seves elevades dosis d’humor negre i temes certament irreverents que conté. El títol, però, ens pot enganyar en un primer moment: una tragèdia, en termes literaris, és un subgènere teatral d’origen grec que compta amb la presència d’uns personatges d’alta extracció social, un llenguatge elevat i temes greus i filosòfics com l’honor, el deute o la mort. Res més lluny de la intenció de Monzó, que subverteix aquest gènere per a presentar-nos justament les característiques contràries: uns personatges quotidians i certament peculiars, un llenguatge molt directe que en ocasions descendeix al registre col·loquial o finsitot vulgar, i un tema notablement diferent i que fa referència directa al concepte de ¨magnitud¨: el priapisme (erecció contínua que no respon a cap estímul sexual) que pateix el protagonista i que serà qualificat com a malaltia potencialment mortal, malgrat que l’obra s’inicia amb una situació de caire invers. -- “Humor negre i irreverent en “La magnitud de la tragèdia” de Quim Monzó”, de Rosa Bragulat, dins del número 68 de “La lluna en un cove”, revista literària."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-24683768458980812692016-08-17T11:05:00.003+02:002016-08-17T11:05:45.637+02:00“Un oxímoron”, de Juglans Regia (núm. 68 de "La lluna en un cove")“Un oxímoron”, de Juglans Regia. (Article, dins de la secció “Occident a la deriva”; fragment): Sembla ser que un ¨oxímoron¨ és una figura retòrica que consisteix en la juxtaposició de dos conceptes que tenen significats contradictoris per tal de conferir un caràcter inesperat a l’expressió d’una idea. Tot i que el concepte, per descomptat, és antic, el terme, probablement, si més no en la nostra llengua, deu ser de recent catalogació, ja que cap dels diccionaris i enciclopèdies en paper de què disposo (en general, amb edicions anteriors a l’any 2010) no el recull. D’exemples clàssics d’oxímoron n’hi ha molts: ¨gel ardent¨, ¨silenci estrident¨, etc. Les cançons i els poemes en van plens, d’expressions d’aquest tipus, tot i que sembla que fins ara no es coneixien per aquest nom. Però, atenció: perquè, segons es veu, es podria dir que l’oxímoron té capacitat per a saltar del vers més líric a la prosa més tragicòmicament mundana. ~ Si encara queda llibertat d’expressió en aquest país i podem aturar-nos un instant a reflexionar sense prejudicis i som capaços de mantenir-nos en calma sense lliurar-nos tot d’una a reaccions de tipus histèric, començaré dient que l’altre dia vaig escoltar per la ràdio una expressió que, havent reflexionat sobre ella des del punt de vista etimològic, resulta que és un oxímoron tan gros com la catedral més grossa d’aquesta vella Europa que sembla haver perdut, no ja l’oremus, ans qualsevol besllum de raó. L’expressió en qüestió és (si us plau, respireu a fons i intenteu mantenir la calma; ja us ho aviso):... -- “Un oxímoron”, de Juglans Regia, dins del número 68 de “La lluna en un cove”, revista literària."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-85646466357291663912016-08-17T11:04:00.004+02:002016-08-17T11:04:58.410+02:00“Marcant galló”, de M. A. Espinós (núm. 68 de "La lluna en un cove")“Marcant galló”, de M. A. Espinós. (Article, fragment): L’expressió no és meva; no l’he inventat jo. La primera vegada que la vaig escoltar va ser de boca d’una respectable matrona, muller de marit, mare de dues filles, i ama de casa. Ara mateix no sabria assegurar al cent per cent en quina situació va amollar allò del ¨marcant galló¨; però, que va ser ella, d’això no en tinc cap dubte. ~ Així doncs, com que va ser una dona la inventora o, si més no, la transmissora de semblant expressió, jo, que sóc un home, i que en altres circumstàncies potser no hauria estat tan agosarat, m’atreveixo a usar-la per a designar el que, de fet, no deixa de ser una realitat social del nostre moment present. Deixeu-me, però, que comenci pel principi, o des d’una mica abans, potser. ~ Hi ha una antiga dita catalana que, com gairebé totes les dites catalanes, sembla que tothom ha oblidat, però que resumeix a la perfecció molt del que està passant en el nostre món occidental; i diu així: «Quan l’ase porta picarol, la somera també en vol.» Em sembla, senzillament, genial. Ases i someres: homes i dones, s’entén. Si ho mirem bé i en conjunt, veurem que realment és així... -- “Marcant galló”, de M. A. Espinós, dins del número 68 de “La lluna en un cove”, revista literària."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-76673062840714747422016-07-06T16:13:00.003+02:002016-07-06T16:13:24.344+02:00"La lluna en un cove" núm. 67, especial "Funcionaris". Benvinguda.¿Un especial... “Funcionaris”? ¿A què trau cap això, ara? Sí, sí, ja ho sabem: la perplexitat (en condicions normals) deu ser la reacció més lògica en uns lectors, els de la nostra revista, que, malgrat els anys que fa que segueixen l’evolució d’aquesta atípica publicació, poc deuen estar acostumats encara als exabruptes i despropòsits que els oferim en forma de propostes literàries de factura i confitura nostrada. Així, amb rigor mancant a l’ordre i al concert, sense previ avís i saltant sempre per sobre de qualsevol tipus de conveniència que potser hauria de ser observada (finsitot, de vegades, amb nocturnitat i amb altres agreujants i condicionants que fan de mal dir), la redacció de “La lluna en un cove” concep, prepara i materialitza números especials de tota mena, reunint en cada cas els millors materials literaris del tema proposat. El número 10, per exemple, va ser un “Especial Viatges” (¿us en recordeu?, ¡que llunyà queda ja!); el 16, un “Especial Elles”; el 57, un “Especial Tardor”; el 64, un “Especial Joves en la diàspora”; i ara, amats llegidors, us presentem (però ¿per què?) un “Especial Funcionaris”. Si a algú, per algun estrany motiu, li calgués algun tipus de justificació, explicació o raonament que l’ajudés a entendre el perquè d’un especial centrat en una figura tan concreta de la nostra societat, nosaltres, per la nostra banda, en legítima defensa argumentaríem que el funcionari és, en efecte, una de les peces clau de l’entramat social que compon el nostre món modern, i més tenint en compte que en l’actualitat el funcionari públic actua en els àmbits més variats, en les més diverses esferes per les quals, en un moment o en un altre, qualsevol contribuent, sigui ciutadà o pobletà, sigui llop de mar o peix de muntanya, ha de passar amb major o menor grau d’obligatorietat; així, trobem funcionaris que són, per exemple, recaptadors d’impostos, jutges, policies, metges, infermers, mestres de primària i de secundària, professors universitaris, algutzirs, i un llarg etcètera. Tots ells es caracteritzen per la seva vocació (ehem...) de servei públic i pel fet de cobrar les nòmines d’algun tipus d’administració, ja sigui municipal, autonòmica, estatal o supraestatal (a nivell d’Unió Europea, per exemple). No caldria, així doncs, allargar-se massa intentant explicar la importància que juga el funcionari, sigui quin sigui el seu àmbit d’actuació. Sí direm, però, que és normal que un grup humà tan nombrós i variat tingui també la seva part de representació en l’art, i, per tant, en la literatura. De fet, si ens hi fixem, veurem que existeix una certa tradició literària, no tan sols en Europa sinó també en altres parts del món (en Xina, per exemple, on sembla que la figura del funcionari té o va tenir un pes específic), que posa aquest personatge sota el microscopi i fa que esdevingui material d’estudi, partint d’uns determinats arquetips, per a analitzar-los amb deteniment i retratar-los (que no necessàriament caricaturitzar-los, tot i que sigui l’opció més sovintejada, tot s’ha de dir), o per a destruir-los i allunyar-se d’ells (dels arquetips, volem dir, queda clar; deixem intacta la integritat dels pobres funcionaris, que no tenen culpa de res). En la tradició literària, però, la figura del funcionari, almenys en Europa, es concretaria més aviat en la forma del buròcrata d’oficina o de despatx, del jutge o dels auxiliars vinculats a ell; per raons òbvies, ja que tothom sap que en realitat en èpoques anteriors els àmbits d’actuació dels funcionaris anaven poc més enllà dels que suara han quedat al·ludits; eren altres temps i hom tenia altres necessitats, o aquestes es duien a terme per mitjà d’altres mecanismes. Actualment, però, el funcionari ha esdevingut una figura tan polimòrfica que podria resultar difícil de definir, si no fos possible tenir en ment les dues premisses provisionals (amb ¨ehem¨ inclòs) apuntades anteriorment. Hi ha, per tant, una gran varietat i riquesa de formes dins d’un col·lectiu que interpreta, com ja s’ha dit, un paper important en la nostra societat; un col·lectiu que, òbviament, té les seves problemàtiques específiques, tan dignes de ser literaturitzades com ho puguin ser, per exemple, les dels aviadors, les dels agents d’assegurances, les dels placers o les dels manobres. En el cas concret, però, dels funcionaris, hauríem de reconèixer que la cosa de vegades té un cert marro per les innegables quotes de poder que aquests (uns pus, altres manco) assumeixen en l’exercici de les seves funcions; marro que (és inevitable) predisposa el personatge a esdevenir figura literària. Curiosament, tot i aquesta certa tradició a la qual ja hem apuntat abans, no sembla que les potencialitats literàries dels funcionaris hagin estat ben explotades. No oblidem, per exemple, que moltes trames de corrupció (marro literatulitzable per excel·lència) no sempre comencen a nivell polític; de vegades comencen per baix, a peu de carrer, en despatxos i oficines anònimes, interconnectades entre si. Després, quan per casualitat es descobreix alguna d’aquestes trames (prou que hi estem acostumats), els grans titulars de la premsa porten noms de polítics, i són els caps d’aquests els que rodolen primer per terra; darrere d’això, però, i en sentit descendent, hi ha (o deu haver-hi: posem-ho com a possibilitat simplement) tot un empastifament que supura a borbollons no tant de l’àmbit polític com del dels funcionaris de base. «Tots els polítics són uns corruptes», diu la brama popular, que és ja avui en dia eslògan en boca de tothom. Tanmateix, en alguns pobles diuen encara que uns tenen la fama, i altres carden la llana; sense voler tampoc, amb això, criminalitzar o posar sota sospita tot un col·lectiu, en bloc, car seria injust i menyspreable aquell que ho fes. ¡No, i ara! Simplement teníem ganes de fer un “Especial Funcionaris”, i ja està. ¿Calen més explicacions? ~ Així doncs, us presentem una selecció ben variada de textos, majoritàriament relats de ficció, que tenen el funcionari o bé com a protagonista principal, o bé com a personatge important dins de la trama. Hi ha peces clàssiques, però, sobretot, hi ha una nodrida representació de textos acabats de coure pels cuiners col·laboradors amb què hem pogut comptar: vinculats alguns al món dels funcionaris, no vinculats uns altres. Així doncs, textos amanits ¨des de dins¨ i ¨des de fora¨, per tal d’aconseguir una bona varietat de punts de vista. El resultat, però, no recull de manera exhaustiva totes les problemàtiques relacionades amb el món dels funcionaris i susceptibles de ser literaturitzades; però és que tampoc no era ben bé el nostre objectiu. Potser molts de vosaltres trobareu a faltar força coses, en aquest recull; i també molts potser trobareu que en sobren d’altres. I bé, nosaltres, ara, l’únic que podem fer ja és presentar-vos un a un cada conte sense més preàmbuls. ~ Comencem amb “El senyor Fraga”, de Manel Figuera, un tendre relat autobiogràfic en el qual l’autor especula sobre la possibilitat que un antic mestre de la república hagués contribuït a una cosa tan bàsica i elemental en la vida d’aquest autor com és aprendre a llegir quan era ben petit. ~ Amb un to completament diferent, Vicent Garcia ens presenta una història ben rocambolesca: “El secret dels mestres funcionaris”. ¿I quin és aquest secret...? ~ Carme Moreno, des de ses illes, ens envia als “Bars”, on descobrirem la personalitat d’un policia vinculat amb una d’aquelles trames de corrupció de tipus insular que de vegades acoloreixen i donen alegria als telenotícies que alguns s’empassen amb la sopa. ~ En l’apartat de traduccions, trobem “La mort del funcionari”, d’Anton P. Txèkhov, un dels contes d’aquest autor que en el seu moment van gaudir de més popularitat. I com que el millor complement d’un conte de Txèkhov és un altre conte de Txèkhov, doncs vet ací “Sense càrrec”, que, a més de presentar-se amb el picant de l’evident sàtira, s’amaneix també amb aquella amargor a la qual tan acostumats estan molts joves dels nostres dies que, havent acabat amb èxit estudis superiors, viuen ¨sense càrrec¨ (és a dir: sense feina). Veiem, per tant, que aquest problema de la manca de vacants no és exclusiu de la nostra època; ve de lluny, per desgràcia. ~ Després, Carles Llorach ens porta de la mà Guy de Maupassant i ens arromança un dels contes d’aquest autor normand: “El protector”, que presenta com a protagonista un alt funcionari que, de sobte, es veu assaltat per «una imperiosa necessitat de protegir», i, així, comença a «oferir el seu suport a tothom, en qualsevol ocasió, amb una inesgotable generositat.» ¿Com acabarà això? ~ Finalment, Juglans Regia, dins de la seva nova secció “Occident a la deriva”, reflexiona sobre el que ell creu haver identificat que és “L’estil ¨funcionari¨”. ¿Sí? ¿Realment existeix un estil ¨funcionari¨, o és tan sols un desvari més d’aquells als quals aquest autor ens té acostumats? ~ Com veieu, amics lectors de “La lluna en un cove”, teniu al vostre davant una autèntica bacanal orgiàstica de funcionaris, que amb alegria ens conviden a sumar-nos a la festa, celebrada sense pudor ni vergonya en horari infantil. Per descomptat, queda clar que el funcionari dels nostres dies no és ni la suma ni la resta de les representacions apuntades en cadascun d’aquests textos, els quals, recordem-ho, tenen una intencionalitat li-te-rà-ri-a, i que, per tant, són un niu d’hipèrboles, de sàtires amb major o menor fortuna, d’esquematitzacions a gratcient reduccionistes, d’especulacions agosarades i d’afirmacions irreverents que cal saber si han de ser preses seriosament o no. ~ Habitualment es diu (i, si no es diu, ho diem ara i ací, amb el risc que això comporta) que la cultura, en el nostre país, està en mans de funcionaris, i es fa per i per a funcionaris. Per descomptat, és una frase desafortunada i del tot incorrecta, però imaginem per un moment que es pogués aplicar en algun cas amb un fons de veritat; tindríem llavors un motiu més (si és que calien més motius) per a presentar-vos, dins d’aquesta revista literària, l’estrany i atípic “Especial Funcionaris” que teniu en les mans, que és, per cert, només una part de tot el que podreu trobar en aquest nou número de “La lluna en un cove”; perquè, en efecte, trobareu més coses, moltes més. ~ Per exemple, Pep Rovira ens explicarà, de manera magistral, les aventures de “Serendípia a Deltebre”. ~ Jordi Gutiérrez ens farà un retrat molt acurat d’“El col·leccionista de pedres”. ~ Jaume Flo ens deixarà sense alè amb un trepidant relat de ciència-ficció que, tal com van les coses, aviat podria ser de ciència-realitat: “¿L’últim home?”, per cert, amb il·lustració del propi autor. ~ L’apartat de clàssics s’enceta amb “Amor sagrat”, d’Aleksandr I. Kuprín, amb amarga sorpresa final. ~ Després, en la secció d’articles, Eulàlia Esteve ens convida a conèixer la llegenda de “La cérvola blanca”, vinculada al petit poble de Sant Martí de Tous, en la comarca de l’Anoia. ~ Finalment, Rosa Bragulat ens farà conèixer tot “L’horror de la dictadura a “Cementiri de Sinera” d’Espriu”, un article que sintetitza el perquè de la importància d’aquesta obra. ~ Però això no és tot, amics lectors: hi ha més, en aquest número, del que hem explicat ací. Ho deixem sense esmentar, per tal que vosaltres mateixos, si teniu temps i ganes, ho descobriu. Podeu mirar l’índex, per exemple, i deixar-vos aconsellar per ell, o podeu entrar directament, per compte i risc propi, a perdre-vos per entre aquestes pàgines, les quals, nosaltres, com sempre, hem preparat amb molt de gust. ~ Queda només desitjar-vos un bon estiu. Aneu per l’ombra i no oblideu hidratar-vos bé; compte amb el sol, amb els aires condicionats i amb l’allioli casolà. Tingueu paciència amb els veïns que posen la música massa alta i amb els que no us deixen dormir per la nit. I, sobretot, no oblideu que nosaltres, mentrestant, estarem perpetrant ja noves maquinacions literàries, de les quals us informarem oportunament. ~ Redacció de “La lluna en un cove”."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-52506940315670804852016-07-06T16:12:00.003+02:002016-07-06T16:12:34.629+02:00"La lluna en un cove" núm. 67, especial "Funcionaris". Col·laboradors literaris.Pep Rovira i Escardó (Barcelona, 1963). He publicat en les revistes “Coplanet”, “Papel de colgadura” (Colòmbia) i “LLEUC”. “L’últim color del dia” és la meva primera novel·la, inèdita. Escric perquè he comprés, a la fi, que una vida no és prou. Per això està la literatura: per a inventar-ne d’altres. ~ Vicent Garcia i Terol. Socarrat, nascut a Xàtiva. Mestre de primària. És coautor del blog “microfragments”. Com a lector, és amant dels textos senzills i directes en la forma, amb càrrega incisiva en el contingut. En breu, eixirà el seu primer recull amb el títol “Capsa de bombons”. ~ Eulàlia Esteve i Torras (La Bisbal d’Empordà, 1979). Llicenciada en Música pel Conservatori Superior de Santa Cruz de Tenerife (especialitat de violí) i doctora en Història Contemporània per la Universitat de Girona. Exerceix com a mestra d’educació primària. ~ Manel Figuera i Abadal (Barcelona, 1957). Dedicat professionalment a la docència, és responsable del Servei Comarcal de Català de la Cerdanya, del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), i president de l’Assoc. Llibre del Pirineu. Autor de més de trenta llibres, ha rebut diversos guardons. ~ Rosa Bragulat i Artigas (Barcelona, 1970). Havent cursat estudis de filologia hispànica, primer, i de filologia catalana, després, a la Universitat de Barcelona, actualment imparteix classes d’ambdues llengües en una escola de Barcelona. ~ Jordi Gutiérrez i Jané (Barcelona, 1960). Psicòleg clínic. Ha estat professor associat de la Universitat de les Illes Balears. Durant sis anys, publicà setmanalment un conte al diari “Menorca”, amb un ampli seguiment. També participà a un programa de radio setmanal a la ràdio municipal d’Es Castell. ~ Jaume Flo i Bonnín (Barcelona, 1940). Ja de molt petit es va sentir atret pel dibuix i per l’escriptura. Una part de la seva producció literària està orientada al públic infantil, i alguns d’aquests contes han rebut premis i reconeixements en l’àmbit escolar. ~ Carles Llorach-Freixes (Solsona, 1957) es dedica a l’ensenyament, a la lectura i a l’escriptura, sobretot de traduccions. En “La lluna en un cove” n’ha publicat ja un bon grapat. Diu que, per a ell, traduir és escriure l’experiència de la lectura. ~ Carme Moreno i Munar (Selva, Mallorca, 1979). Va estudiar periodisme en la UAB. Des de 2007 treballa com a redactora en la ràdio pública de les Illes Balears “IB3”. Recentment, ha publicat el recull de relats “Per ventura serà demà” (ed. “El Toll”, 2016)."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-1198272082567288702016-07-06T16:11:00.003+02:002016-07-06T16:11:44.569+02:00"La lluna en un cove" núm. 67, especial "Funcionaris". Contingut.Benvinguda. ~ Especial Funcionaris: “El senyor Fraga”, Manel Figuera. “El secret dels mestres funcionaris”, Vicent Garcia. “Bars”, Carme Moreno. “La mort del funcionari”, Anton P. Txèkhov. “Sense càrrec”, Anton P. Txèkhov. “El protector”, Guy de Maupassant. “L’estil funcionari”, Juglans Regia. “Funcionari europeu leucoderm en Entrevistàlia-TV”, M. A. Espinós. ~ Temàtica lliure: “Serendípia a Deltebre”, Pep Rovira. “El col·leccionista de pedres”, Jordi Gutiérrez. “¿L’últim home?”, Jaume Flo. ~ Traduccions: “Amor sagrat”, Aleksandr I. Kuprín. I altres... ~ Articles: “La cérvola blanca”, Eulàlia Esteve. “L’horror de la dictadura a “Cementiri de Sinera” d’Espriu”, Rosa Bragulat. ~ Parides: “Algunes parides caniculars”, Juglans Regia. ~ Sobre els autors."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-47822490668394373852016-07-06T16:10:00.001+02:002016-07-06T16:10:07.389+02:00“L’horror de la dictadura a “Cementiri de Sinera” d’Espriu”, de Rosa Bragulat“L’horror de la dictadura a “Cementiri de Sinera” d’Espriu”, de Rosa Bragulat (fragment): Peça clau en l’obra de Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985), “Cementiri de Sinera” (1946) es revela com un cofre poètic que guarda el tresor de trenta composicions breus (sense títol, només amb el còmput de numeració romana, i la majoria en vers lliure) però alhora mostra l’horror d’un fet històric concret, una Guerra Civil espanyola (1936-1939) que té com a conseqüència la victòria del general Franco i la instauració d’una llarga Dictadura (1939-1975) que afecta la cultura catalana de manera molt punyent. Davant d’aquest fet, molts intel·lectuals de l’època (Pere Calders, Mercè Rodoreda...) opten per emprendre el camí de l’exili a la recerca de llibertat en altres països (França, Mèxic, Suïssa...). No és el cas d’Espriu, que roman a Arenys de Mar en un ben anomenat ‹exili interior› i converteix aquesta bella vila costanera en el seu microcosmos arcàdic, Sinera, prenent com a símbols destacats indrets com ara el cementiri (on hi fou enterrat l’any 1985). Però, ¿per què aquest títol a la seva obra? La resposta és dual: el cementiri de Sinera representa, ‹stricto sensu›, l’indret on reposen els difunts, però també pren un sentit més ampli i universal: Sinera, és a dir, Arenys, i per extensió Catalunya, són un cementiri. La Dictadura ha anorreat la llibertat, els temps feliços i la quotidianitat i ho ha convertit tot en un erm ple d’elements negatius i silenci, en un lloc de morts. -- “L’horror de la dictadura a “Cementiri de Sinera” d’Espriu”, de Rosa Bragulat, dins del número 67 de “La lluna en un cove”, revista literària."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-101518540217700552016-07-06T16:08:00.003+02:002016-07-06T16:08:28.196+02:00“La cérvola blanca”, d'Eulàlia Esteve“La cérvola blanca”, d'Eulàlia Esteve (fragment): A la comarca de l’Anoia, a prop d’Igualada, hi ha el petit poble on el meu marit passava els estius quan era petit: Sant Martí de Tous. És un poble petit i bonic, d’uns mil habitants. Un poble ple d’històries i llegendes. Un poble que té raconets humits envoltats de boscos que sorprenen enmig d’un paisatge de secà. -- “La cérvola blanca”, d'Eulàlia Esteve, dins del número 67 de “La lluna en un cove”, revista literària."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-13148515061761376592016-07-06T16:06:00.003+02:002016-07-06T16:06:53.071+02:00“Amor sagrat”, d'Aleksandr I. Kuprín“Amor sagrat”, d'Aleksandr I. Kuprín (fragment): «¿És que per ventura no heu escoltat aquesta història? ¿No? ¡Sorprenent! Avui en la ciutat no es parla d’una altra cosa. Si voleu, senyors, us puc explicar jo alguns detalls.» El petit cercle de seguida es va estrènyer al voltant del narrador, que era col·laborador d’un periòdic local. Es tractava d’una notícia que havia sortit publicada aquell matí: un doble suïcidi, el d’un funcionari de la municipalitat i el de la seva amant, una modista de tan sols disset anys. ~ Amb l’exposició feta en el to protocol·lari, clar i precís d’aquell senyor que tan acostumat estava ja, després de tant de temps, al detall periodístic, els presents van assabentar-se dels fets característics, tot i que fútils, relacionats amb una relació amorosa desgraciada que havia acabat en tragèdia. La impossibilitat de contraure matrimoni, conseqüència de la manca de recursos econòmics, la negativa dels pares dels dos amants, la continuació, malgrat tot, de la relació, que havia transformat l’amor en un continu bullidor de passions, les senzilles notes que havien deixat, commovedores per la seva simplicitat càndida, on demanaven ser soterrats junts, i, finalment, la terrible mort sobre el llit compartit. ~ Va provocar, la narració aquella, molts comentaris diversos i acalorats. Van mostrar alguns el convenciment que el suïcidi era en general un signe de feblesa; altres van sostenir la teoria que aquell no era un cas de doble suïcidi, i van suggerir que devia tractar-se més aviat d’un assassinat, l’autor o autora del qual s’havia tret després la vida; uns tercers es van dedicar a repassar casos anàlegs extrets de les cròniques periodístiques. ~ Una de les dones presents, que havia escoltat la narració amb la cara esblaimada i els ulls brillants (com sempre passa quan les dones escolten una història d’un amor o molt abnegat o molt infeliç), va dir, amb una veu carregada d’expressió somniadora: «I, malgrat tot, va ser un amor fort. ¡Que d’infortunis que van haver de suportar! ¡I quants moments gojosos van viure, abans d’arribar a la terrible decisió! Qualsevol dona, en secret, somnia amb un amor com aquest.» Allò va fer que tota l’atenció quedés concentrada en ella. Va callar tothom un moment. Finalment, l’amo de la casa va ser el primer a trencar el silenci. Era un home madur el rostre cansat i els cabells blancs del qual contrastaven vivament amb uns ulls bells, vius, gairebé juvenils. «Per descomptat, no és un cas d’amor com qualsevol altre –va dir amb la seva veu ferma–. I vós, senyora, molt oportunament heu expressat que va deure aportar als ara ja difunts tot un món de forts sentiments. Però, en opinió meva, en la vida molt sovint s’esdevenen episodis, en aparença del tot insignificants, que amaguen al darrere més patiments i alegries que no pas aquest terrible succés. En un d’aquests episodis, jo mateix vaig prendre part, i si no tingués por, senyors meus, d’avorrir-vos...» Els hostes van declarar unànimament que de bon grat escoltarien, i l’home madur va començar la seva narració. -- “Amor sagrat”, d'Aleksandr I. Kuprín, dins del número 67 de “La lluna en un cove”, revista literària."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-83193135946289883302016-07-06T16:05:00.003+02:002016-07-06T16:05:28.519+02:00“¿L’últim home?”, de Jaume Flo“¿L’últim home?”, de Jaume Flo (fragment): Els homes havien anat perdent la seva capacitat genèsica: l’esperma se’ls anà tornant més i més esclarissat, sense espermatozous amb vivor suficient per a res. La causa no es va saber mai del cert. Probablement tot va ser degut a l’estrès, als additius alimentaris i a la presència residual de metalls pesants en el peix i en les verdures. Finalment, no va quedar més que un reduït nombre d’homes capaços de generar descendència, que van acabar essent perseguits com a delinqüents, un cop la societat predominantment femenina va optar per la clonació i el nombre de dones va augmentar de tal manera que, en pocs anys, van anar agafant tots els ressorts del poder polític, econòmic i social. ¿Quina falta els feien, els homes? Sabien des de temps antics que els seus orgasmes no tenien per què dependre d’un mascle, i que una dona podia donar a una altra tot el plaer sexual mai somniat. Ni per a tenir fills feia falta ara ni un home, ni tan sols un banc de semen: només calia un òvul... -- “¿L’últim home?”, de Jaume Flo, dins del número 67 de “La lluna en un cove”, revista literària."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-2008755297917665272016-07-06T16:04:00.003+02:002016-07-06T16:04:10.752+02:00“El col·leccionista de pedres”, de Jordi Gutiérrez“El col·leccionista de pedres”, de Jordi Gutiérrez (fragment): El pare de na Maria, de nom ‹Xisco›, havia estat un home estrany, de difícil definició, tant pel seu caràcter variable (quasi sempre era amorós i respectuós, però en ocasions esdevenia brusc i impulsiu), com per la seva feina, misteriosa i desconeguda, inclús per a la seva pròpia filla. En Xisco passava llargues temporades fora de l’illa viatjant a països llunyans. Hom no sap encara ben bé què feia ni on anava. Però sí se sabia que tornava amb regals molt macos i originals: coses que no es trobaven enlloc de l’illa. Sobretot, el que més li agradava a na Maria d’aquests viatges eren, i encara són dins seu, les històries i els contes de mons màgics i molt estranys, diferents i plens d’aventures, que el seu pare li explicava a la nit, ja en el llit, abans d’apagar el llum. -- “El col·leccionista de pedres”, de Jordi Gutiérrez, dins del número 67 de “La lluna en un cove”, revista literària."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-27070942850925850022016-07-06T16:02:00.003+02:002016-07-06T16:02:46.708+02:00“Serendípia a Deltebre”, de Pep Rovira“Serendípia a Deltebre”, de Pep Rovira (fragment): Em dic ‹Gerhard›; d’un temps ençà, ‹lo Gerard›. Potser hi hagi entre vostès algú que no em conegui, tot i que fa més de set anys que volto per aquí, per Deltebre. Si a més afegeixo que, segurament, dec ser l’únic austríac que apareix en el cens, em quedo sense excuses per a no parlar una mica de mi, de com vaig arrelar tan lluny de casa. Avanço ja que va ser per amor; original, ¿oi que sí? Aquests rampells, ben mirat, no tenen gens d’extraordinari. Sabut és que els homes ens enamorem més de pressa que les dones, i que quan ens entra el virus que fa girar el món ens ho prenem tot a la tremenda. N’hi ha prou amb donar una ullada a les xifres: de cada quatre suïcidis per amor, tres dels cadàvers són masculins. Així som els portadors del cromosoma Y, sigui parlant alemany o català. És clar que, fa set anys, jo no entenia gaire d’estadístiques; només d’Helga... -- “Serendípia a Deltebre”, de Pep Rovira, dins del número 67 de “La lluna en un cove”, revista literària."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-75031040749787471732016-07-06T16:01:00.003+02:002016-07-06T16:01:20.242+02:00“Funcionari europeu leucoderm en Entrevistàlia-TV”, de M. A. Espinós“Funcionari europeu leucoderm en Entrevistàlia-TV”, de M. A. Espinós (fragment): És clar que sí, Tonet, ¡que bé que saps quedar!, ¿oi? Allà estaves, en “Entrevistàlia-TV”, donant la teva opinió sobre els immigrants, que tu, seguint el teu putrefacte vocabulari políticament correcte, anomenaves ‹nouvinguts›. ¿Eh, Tonet? Ho tens ben après, ¿veritat? I deies a l’entrevistadora (que era també europea i leucoderma, com tu, Tonet) que, si ho miràvem bé, no feia pas tants anys que nosaltres mateixos havíem... Bé, allò de quan la gent d’ací se n’anava a l’Argentina, o a Alemanya, o a la verema de França. I et treies de la butxaca un exemplar de “La idea de l’emigrant”, d’Enric Valor, i llegies un fragment que prèviament havies escollit amb cura. Allavòrens l’entrevistadora es posava a gotejar ja, humida. I al final, quan de nou et referies als ‹nouvinguts› aquests que dius tu, amollaves allò de: «...Perquè gràcies a aquestes persones, el nostre nivell de vida ha millorat»... -- “Funcionari europeu leucoderm en Entrevistàlia-TV”, de M. A. Espinós, dins del número 67 de “La lluna en un cove”, revista literària."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3599439872703514789.post-14706581163875994212016-07-06T15:59:00.003+02:002016-07-06T15:59:31.528+02:00“L’estil funcionari”, de Juglans Regia“L’estil funcionari”, de Juglans Regia (fragment): Ah..., l’estil ‹funcionari›. És a dir, el del funcionari del segle XXI en un presumpte territori europeu: mirant el mapa, a sota i a l’esquerra. Ah..., com m’agrada. ¡Que n’és, de simpàtic, desenfadat, fresc, popular! ¡Que n’és, de còmode, tan lluny d’enfarfegaments, d’engavanyaments i de superfluïtats! ¡Fora coses que sobren i que no vénen a tomb! ¡Fora coses que embarassin o que puguin donar una imatge falsa, adulterada o d’alguna manera deformada d’aquell (és a dir: del funcionari) que les porta a sobre! ¿Uniformes? ¿Bona presència? ¿Educació? ¿Fórmules de cortesia? ¡No, i ara! ¡Fora, tot fora! ~ Però... ¿a què estic referint-me? ¿Què vull donar a entendre? ¿Què significa tot això de l’estil ‹funcionari›, ara que sembla que ningú no estava pensant precisament en una cosa com aquesta? ¿A on vull arribar, si és que vull arribar a algun lloc? ~ Permeteu-vos la molèstia d’agafar, per exemple, un text del segle XIX on un dels personatges, si no directament el protagonista, sigui un funcionari. Potser el text no ho dirà, perquè es dóna per sobreentès, però existeixen fonts històriques que indiquen que tant la indumentària com l’aspecte general, l’actitud, la manera de parlar, les mostres de deferència, etcètera, d’un funcionari eren d’una correcció absoluta, d’una exquisida impol·lutilitat. En el seu àmbit d’actuació, la bona presència era (havia de ser necessàriament) la norma general de la qual era inconcebible sortir ni que fos una mica. Les formes externes havien d’acompanyar (aquesta era la consigna) la funció. El funcionari havia de ser una persona neta, polida, del tot correcta, tant pel que feia a la roba que portava i l’endreç personal, com pel que tenia a veure amb la bona disposició i educació. Bé, no cal allargar-se massa: de fet, la figura arquetípica del funcionari del segle XIX ha romàs en l’imaginari col·lectiu fins als nostres dies. ~ L’altre dia... -- “L’estil funcionari”, de Juglans Regia, dins del número 67 de “La lluna en un cove”, revista literària."La lluna en un cove" ("LLEUC"), revista literària de relats en catalàhttp://www.blogger.com/profile/05440229770315462236noreply@blogger.com