“Zínotxka”, d'Anton P. Txékhov (núm. 68 de "La lluna en un cove")

“Zínotxka”, d'Anton P. Txékhov. (Fragment): En l’isba d’un mugic, sobre fenc fresc, passava la nit la companyia de caçadors. Mirava la lluna per la finestra, una harmònica desentonava per allà fora, emanava del fenc un aroma dolçàs, incitant. Gossos, becades, però també dones i el primer amor: aquests eren els temes de conversa dels caçadors. Després d’haver comptat les barnilles dels vestits de totes les ¨bàrinyes¨ conegudes i d’haver explicat centenars d’anècdotes, el més gros dels caçadors, semblant en la fosca a un feix de fenc, va badallar sonorament i va començar a dir amb la seva espessa veuarra greu d’oficial superior: «No és cosa estranya ser estimat: van ser les dones creades per a estimar el seu company de creació. Però mireu, senyors, ¿algú de vosaltres ha estat odiat alguna vegada, odiat, amb passió, rabiosament? ¿Ha pogut algú de vosaltres veure els èxtasis de l’odi, eh?» No va haver-hi resposta. «¿Ningú, senyors meus? –preguntava la veuarra de l’oficial–. Doncs sí que he estat odiat jo; odiat per una bonica al·lota, i és en la meva pròpia persona que puc estudiar els símptomes del primer odi. Dic ¨primer¨, senyors, perquè va ser una cosa totalment contraposada al primer amor. Tanmateix, això que ara explicaré va passar quan jo encara no pensava gens ni mica ni en l’amor ni en l’odi. Uns vuit anys tenia jo en aquella època, però això no hi fa res; és en ella que us heu de fixar. Pareu atenció.» -- “Zínotxka”, d'Anton P. Txékhov, dins del número 68 de “La lluna en un cove”, revista literària.