“Els tres desconeguts”, de Thomas Hardy (núm. 68 de "La lluna en un cove")

“Els tres desconeguts”, de Thomas Hardy. Traducció de Carles Llorach-Freixes. (Fragment): Entre les poques característiques de l’Anglaterra agrícola que conserven una aparença que el pas dels segles ha modificat molt poc, s’hi poden comptar els elevats i herbosos turons i els congosts recoberts de garrigues o ¨eweleases¨ (com també són anomenats) que ocupen una vasta extensió de certs comtats del sud i del sud-oest. Si s’hi troba cap senyal d’ocupació humana, normalment pren la forma de la cabana solitària d’algun pastor. ~ Cinquanta anys enrere, una cabana semblant s’alçava en un turó com aquests, i pot ser que encara hi sigui. A pesar de la seva solitud, l’indret, si comptem la distància real, no es trobava a més de cinc milles d’una de les ciutats del comtat. Però això no servia de gaire a la cabana. Cinc milles d’altiplà irregular, durant les llargues estacions hostils, amb neu i aiguaneu, pluja i boira, posen prou terra al mig com per a permetre a un Timó o bé a un Nabuconodosor aïllar-se còmodament; molta menys amb el bon temps per a complaure aquella tribu menys desagradable: poetes, filòsofs, artistes i altres que «s’empesquen coses plaents i hi mediten». ~ Algun vell mur d’argila o un túmul, algun bosquet o almenys algun fragment ressec de vella bardissa són elements que habitualment s’aprofiten per a construir aquests solitaris habitatges. Però, en el cas que ens ocupa, s’havia descartat aquesta mena d’ajuda. Higher Crowstairs, com s’anomenava la casa, s’alçava bastant separada de tot i desprotegida. L’única raó per a la seva concreta situació semblava ser la cruïlla de dos corriols que formaven una exacta creu allà a la vora, i devia fer uns bons cinc-cents anys que travessaven el camp en aquesta i aquella direcció. D’aquí que la casa es trobés exposada als elements pels quatre costats. Però, tot i que el vent allà dalt bufava, quan ho feia, sense pietat, i que quan plovia no s’hi posava pas per poc, les variacions climatològiques de l’hivern no eren tan formidables en les cingleres com s’imaginaven que eren els habitants de les terres baixes. Les crues gebrades no eren tan perjudicials com en les fondalades, i les gelades poques vegades eren tan severes. Quan el pastor i la família que ocupaven la casa eren considerats dignes de llàstima per aquella dura vida a la intempèrie, ells responien que en conjunt es veien menys afectats pels constipats i els catarros que quan havien viscut a la vora del riu en una acollidora vall del costat. ~ La nit del 28 de març del 182... era precisament una d’aquelles típiques nits que fan venir al cap aquestes expressions de commiseració. -- “Els tres desconeguts”, de Thomas Hardy, dins del número 68 de “La lluna en un cove”, revista literària.