“El primer que passava per allà”, d’Aleksandr I. Kuprín (núm. 68 de "La lluna en un cove")

“El primer que passava per allà”, d’Aleksandr I. Kuprín. (Fragment): Ialta, 22 d’agost de 18**. ~ Benvolguda senyora: ~ Dubte no hi ha que la present lletra us sorprendrà o, potser, finsitot, serà causa d’empipament per a vós. Per descomptat, res no us impedeix de llançar-la al foc sense haver-la llegit, però en qualsevol cas us deman que abans feu un cop d’ull al segell del lloc d’enviament. Restareu sorpresa que aquesta carta hagi estat escrita a més de dues mil verstes de vós. Aquesta circumstància, unida al fet que jo sign a sota obertament amb el meu nom i llinatge, us pot servir de garantia que en aquest cas no sereu objecte ni de mistificació, ni de xantatge, ni d’intriga, ni de peticions forassenyades per part meva. ~ Va esdevenir-se això a Peterburg, justament fa quatre anys, el 22 d’agost de 18**. ¡Oh! Finsitot quan mori recordaré jo tal data i aquell vespre fred, humit, malcarat. De l’aire penjava una boira densa que feia que només a vint passes ja no es pogués veure res. De lluny, les llums dels fanals elèctrics apareixien com grans taques radiants. Per tot arreu, per la dreta i per l’esquerra, s’escoltava el pas de carruatges invisibles. De tant en tant, la grisor de la boira era tallada per la grogor de dues flames: un carruatge que passava. En algun lloc, amb un insistent gemec, s’arrossegava la ¨konka¨* [*Ferrocarril ciutadà arrossegat per cavalls.], però no es podia veure. Vagava jo sense objectiu pels carrers, aturant-me de tant en tant davant de finestres il·luminades. De vegades restava allà al davant fins a deu minuts i més, pres per una estranya curiositat plena de somnis. En particular atreia la meva atenció els habitatges amb un ric parament: amb làmpades d’aranya, catifes, miralls, flors, i mobiliari amb tapisseria de seda. En aquell moment era jo pobre i estava sol (com també ara, per cert). Les privacions que passava per les lliçons, la vida en pensions barates i els dinars poc consistents havien afectat la meva salut, i la contínua solitud havia fet de mi un sull, taciturn somiatruites. I vet, justament per aquesta monstruosa capacitat per a somniar, quedava jo agraït per aquell plaer que experimentava restant dempeus davant de les finestres il·luminades de les cases desconegudes, perdut enmig de la nit i de la boira i de l’impassible malaveig de la capital. Dues vides vivia jo. Durant el dia era tímid i maldestre, amb una cara odiosa a mi mateix, amb pitrera postissa de cartó i uns pantalons dels camals dels quals, per baix, penjaven serrells, mateix que pèl d’un gos d’aigua abandonat; de dia provava de guanyar-me la voluntat dels porters, en va amagava sota la cadira en què m’asseia les meves botes foradades, patia quan menyspreativament no em donaven la mà, i amb vergonya defugia els carrers massa populosos. En canvi, pels vespres, sota les meves estimades finestres... ¡Oh! Pels vespres jo era bell, intel·ligent, eixerit. Tenia èxit amb les dones i influïa en la borsa. ¡Quins cavalls, els meus! ¡I quina magnífica taula es parava a casa meva! Entrava en aquestes esplèndides cambres per canelobres il·luminades, impregnades per càlids aromes de perfums i de flors: a mi pertanyien aquestes cambres. Allà jugava jo a cartes amb tres vells aristòcrates, i sense pressa intercanviàvem refinats i greus gestos. Encisat deixava jo l’aplec amb el meu cant restant dempeus al costat del piano obert. Era ara el marit, ara el nuvi, ara l’amant de totes aquelles belles dames de moviments mesurats, ofegades entre randes i blondes, assegudes mig jaient en aquell mobiliari de formes capricioses. Eren les dones qui senyorejaven poderosament la meva imaginació. Durant el dia, emperò, per res del món no m’hauria atrevit jo a dir qualque cortesia a una senzilla fregadora de plats. -- “El primer que passava per allà”, d’Aleksandr I. Kuprín, dins del número 68 de “La lluna en un cove”, revista literària.