dimecres, 17 d’agost de 2016

“Un oxímoron”, de Juglans Regia (núm. 68 de "La lluna en un cove")

“Un oxímoron”, de Juglans Regia. (Article, dins de la secció “Occident a la deriva”; fragment): Sembla ser que un ¨oxímoron¨ és una figura retòrica que consisteix en la juxtaposició de dos conceptes que tenen significats contradictoris per tal de conferir un caràcter inesperat a l’expressió d’una idea. Tot i que el concepte, per descomptat, és antic, el terme, probablement, si més no en la nostra llengua, deu ser de recent catalogació, ja que cap dels diccionaris i enciclopèdies en paper de què disposo (en general, amb edicions anteriors a l’any 2010) no el recull. D’exemples clàssics d’oxímoron n’hi ha molts: ¨gel ardent¨, ¨silenci estrident¨, etc. Les cançons i els poemes en van plens, d’expressions d’aquest tipus, tot i que sembla que fins ara no es coneixien per aquest nom. Però, atenció: perquè, segons es veu, es podria dir que l’oxímoron té capacitat per a saltar del vers més líric a la prosa més tragicòmicament mundana. ~ Si encara queda llibertat d’expressió en aquest país i podem aturar-nos un instant a reflexionar sense prejudicis i som capaços de mantenir-nos en calma sense lliurar-nos tot d’una a reaccions de tipus histèric, començaré dient que l’altre dia vaig escoltar per la ràdio una expressió que, havent reflexionat sobre ella des del punt de vista etimològic, resulta que és un oxímoron tan gros com la catedral més grossa d’aquesta vella Europa que sembla haver perdut, no ja l’oremus, ans qualsevol besllum de raó. L’expressió en qüestió és (si us plau, respireu a fons i intenteu mantenir la calma; ja us ho aviso):... -- “Un oxímoron”, de Juglans Regia, dins del número 68 de “La lluna en un cove”, revista literària.