dimecres, 6 de juliol de 2016

“Sense càrrec”, d'Anton P. Txèkhov

“Sense càrrec”, d'Anton P. Txèkhov (fragment): El graduat en dret Perepiolkin seia en la seva habitació d’hotel i escrivia: «Estimat oncle Ivan Nikolàievitx: ¡Que el diable se t’endugui amb les teves cartes de recomanació i els teus consells pràctics! Mil vegades és millor, més noble i humà, quedar-se assegut sense fer res i acevant esperances en un futur boirós, que banyar-se en aquest fang fred i pudent al qual tu m’empentes amb les teves cartes i els teus consells. Em fa venir basques com si m’hagués intoxicat en menjar peix*. És una repugnància tan forta i que sento tan a dins, que ni amb vodka, ni dormint ni tan sols amb reflexions espirituals no me’n puc desempallegar. Mira què et diré, oncle, encara que siguis una persona gran: ets un animal, dels grossos. ¿Per què no em vas advertir que hauria de passar per tota aquesta porqueria? ¡És vergonyós! ~ Per ordre et descriuré tots els meus turments. Llegeix i castiga’t. ~ En primer lloc, em vaig dirigir amb la teva carta de recomanació a Babkov, l’encarregat de la companyia de ferrocarril N. És un vell petit completament calb amb un rostre esblaimat, grogós, perfectament afaitat, de manera que queda al descobert una boca torta: el llavi superior mira a la dreta, a l’esquerra l’inferior. Me’l trobo que seu en la seva taula, llegint tranquil·lament el diari. Al seu voltant, com al voltant d’un Apol·lo del Parnàs, assegudes en alts tamborets de tipus comercial, unes dames treballen rere gruixuts volums. Abillades van amb elegància: que si ‹tournure›*, que si ventalls, que si braçalets massissos. Com se les maneguen aquestes per a aconseguir vestir amb tal coqueteria malgrat el baix salari que habitualment reben les dones, és quelcom difícil d’entendre. O bé simplement per ociositat es dediquen a prestar ací el seu servei, per caprici, sota la protecció de papàs o de tiets, o bé la feina d’oficinista és només un complement i el subjecte i el predicat ja queda sobreentès. Després m’he acientat que no fan ni un brot: la feina llur recau sobre les espatlles de diversos subalterns extraoficials, homes sense veu, que reben quinze rubles al mes en el millor dels casos, i deu en el pitjor. ~ Doncs bé, vaig donar a Babkov... -- “Sense càrrec”, d'Anton P. Txèkhov, dins del número 67 de “La lluna en un cove”, revista literària.