dijous, 9 de maig de 2013

La vella vagabunda, de Rosa Nebot

S’està allí, a la parada de l’autobús que va a la ciutat, dempeus, tranquil·la, immòbil, els ulls fits en la blavor de la mar que s’estén a l’altra banda de la carretera, a tocar de les vies del ferrocarril per on, de tant en tant, circula algun tren que xiula amb insistència insolent en apropar-se a l’estació. Ni el terrabastall dels combois en lliscar sobre els rails, ni el trontoll de les travesses, ni els xiulets estridents no semblen sobresaltar-la; ni tan sols parpelleja. Passa un autobús. Un altre. Encara un més. Hom podria pensar que s’ha adormit, o que està encantada, però no: els peus calçats amb sabates atrotinades són ben ferms, talment clavats, sobre les rajoles de la voravia. A la fi, es decideix a pujar al quart autobús que s’atura a la parada. No porta targeta pera viatjar, ni, possiblement, les poques monedes amb què podria pagar el bitllet. No hi fa res: el conductor, que la coneix de fa temps, la deixa passar sense fer-li’n retret. La dona se’n va cap al fons del vehicle i s’asseu en un seient del racó. Ningú no seurà a la seva vora, per molta gent que hi pugi: la flaire que desprenen els seus abrigalls i el cos que hi té cobert n’allunyarà el passatger més cansat. El conductor, un home jove i ferreny, li llança llambregades pel retrovisor interior, i es diu: «Mecasun la vella pòtola, sempre em toca a mi, de dur-la. ¿D’on deu haver sortit?...» -- El relat "La vella vagagunda", de Rosa Nebot, està inclòs en el número 47 de "La Lluna en un Cove".