Amb la ‹puntualitat› que ja és habitual en la nostra publicació, lliurem aquest nou número de “La lluna en un cove”, el 58, amb un marcat caràcter hivernal, com correspon a l’estació en què ens trobem. Per exemple, hi trobareu algunes tempestes de neu, entre aquestes pàgines; algunes d’elles les veureu només fer un cop d’ull a l’índex (us preguem, això sí, que tingueu en compte que el relat al qual ens referim, traducció en aquest cas, no té res a veure amb aquell altre, homònim, que es va publicar anteriorment en la revista; recordeu per tant que es tracta de relats diferents i d’autors també diferents); la resta de tempestes les haureu de buscar entre línies, en altres parts d’aquest número. ~ En l’apartat de proses originals en català, trobem en aquest cas cinc magnífiques col·laboracions: “Barcelona – Las Cerezas”, d’Alba Dedeu; “Bartró o els morts”, de Maria Guasch; “Cinc passejos”, d’Emma Segura; “La fira de Santa Llúcia”, de Gemma Cerezo; i “Un vell rellotge de sorra”, de Jordi Serret. Com sempre, podreu consultar la fitxa biogràfica d’aquests autors inclosa al final del número. ~ En l’apartat de traduccions, a banda del relat de Pushkin al qual acabem de fer referència, podreu gaudir de la versió que el traductor Carles Llorach ha fet en català d’“El rull robat” d’Alexander Pope. Us deixem amb les línies que a tall de presentació i introducció ens ha adreçat el traductor: «Hem traduït amb aquest títol l’original d’Alexander Pope “The Rape of the Lock” (que presenta reminiscències d’altres títols clàssics, com per exemple “El rapte d’Helena”, “El rapte de les Sabines”) simplement perquè la casualitat de la llengua ens ha proporcionat una bonica al·literació. El significat literal seria més aviat ‹el segrest›, o ‹el rapte›, o ‹la violació›, ‹del floc de cabells›, o ‹la violació del pany›, o ‹del cadenat›, perquè la paraula ‹lock› en anglès té aquest doble sentit. ~ Es tracta d’un poema que el mateix autor defineix com a heroico-còmic, o còmico-heroic, o fals èpic o fals heroic, perquè relata una anècdota nímia amb l’ampul·lositat dels poemes èpics o, més precisament, dels poemes homèrics de “L’Odissea” i “La Ilíada”. Alexander Pope estava immers en la traducció de “La Ilíada” (treball que li va ser una important font d’ingressos al llarg de la seva vida) quan, amb l’estil heroic enganxat als dits, es va posar a compondre “El rull robat”. Ell mateix dóna les instruccions a seguir pera realitzar aquesta mena de composicions a la irònica “Recepta pera composar un poema èpic” que va publicar a “The Guardian” el 1713. ~ L’anècdota li va proporcionar un amic seu, John Caryll, que li va contar l’incident que s’havia esdevingut entre dues famílies de l’alta societat de l’època, els Petre i els Fermor. Resulta que lord Petre va tallar un rínxol de la cabellera d’Arabella Fermor, d’esquitllentes i sense el seu consentiment. Arabella, enfurismada, va exigir que l’hi tornés, però Petre no ho va voler, o va perdre el rull. El cert és que es va crear certa tensió momentània entre les dues famílies amigues, i Caryll va creure que un poema relatant els fets de forma còmica podria treure ferro al malentès. Els contemporanis van sospitar que existia algun lligam amorós entre Petre i Arabella, però el fet és que Petre i Arabella es van casar, però cadascú per la seva banda, i del rínxol no se’n va saber mai més res. ~ El públic anglès es va entusiasmar amb l’obra, que va ser reeditada moltes vegades durant el segle XVIII. Caldrà esperar Jane Austen (gairebé cent anys després) pera que una obra tingui tanta acceptació i tants seguidors, acceptació i seguidors que han prosseguit fins avui dia. ~ Alexander Pope va néixer el 1688, un any decisiu pera Anglaterra, pel fet que Guillem d’Orange hi és coronat rei, i que, a partir d’ara, els reis ja no governaran més; ho farà el parlament. Per tant, va viure ja de ple en l’època política moderna, a l’embrió del que seria l’imperi britànic. Amb tot, encara li tocaria veure lluites pel tron i per la religió. Ell mateix pertanyia a una família catòlica, circumstància que el va obligar a dur una existència plena de restriccions: per exemple, no podia viure a menys de quinze quilòmetres del centre del Londres, li estava vetat exercir càrrecs públics, no podia assistir a la universitat ni posseir terres, etc. A més, als tretze anys va patir una greu malaltia (potser tuberculosi espinal) que va aturar el seu creixement (la seva estatura no va superar mai el metre i mig) i que va fer que els dolors l’acompanyessin al llarg de tota la seva vida. Tot i aquesta història de privacions, els seus escrits són sempre positius, alegres i carregats d’ironia, sense rastre de rancor o de tristor pel destí que li havia tocat. ~ Va escriure tota la seva obra en vers, finsitot els tractats filosòfics, com “Assaig sobre l’home”. Sembla com si no en tingués prou amb la tirania que la natura i la societat exercien damunt de la seva persona, que necessités també la tirania de la la rima i de la mètrica pera treballar a gust en el seu art. ~ “El rull robat” va tenir diverses versions. La primera (1712) consistia només en dos cants, però l’èxit d’aquests pocs versos va empènyer Pope a anar ampliant el poema fins a la versió actual (1717) que consta de cinc cants. ~ La traducció que presentem és una versió en prosa del poema. En aquest sentit hem perdut gairebé tot el ritme i la musicalitat de l’original, que imitava la del vers homèric anglès (força diferent, per exemple, del ritme de la versió de “L’Odissea” de Carles Riba). Sigui com sigui, els poemes homèrics també han estat versionats en prosa i això a penes ha desmerescut el relat. Tot i això, de tant en tant trobareu frases i expressions que insinuen com hauria pogut sonar l’obra en vers, i, a més, hem pogut conservar molts dels dobles sentits i al·lusions de l’original. Algunes d’aquestes al·lusions estan molt lligades al moment en què va ser escrita l’obra i potser cal un cert coneixement de l’entrellat de la societat de l’època; en canvi, d’altres són universals i atemporals, en especial les de caire sexual (epítom de les quals podria ser «noies, que, convertides en ampolles, demanen a crits taps de suro»), cosa que ens mostra una altra vegada els misteris de la composició literària: Pope no es va arribar a casar mai i desconeixem si la seva vida amorosa (afeixugat pel dolor com estava) va ser gaire fructífera. ~ Us deixem en companyia d’aquesta breu lectura i esperem que en gaudiu tant com el traductor quan n’ha fet la versió» ~ Des de “La lluna en un cove”, només afegir que ens feia il·lusió que aquesta traducció de l’obra de Pope vingués acompanyada de les magnífiques il·lustracions que en va fer l’artista Aubrey Beardsley. ~ Desitjant que us sigui agradable, plaent i profitós (en aquest ordre o en el que vosaltres proposeu), ens acomiadem fins al proper número de “LLEUC”. ¡Bona lectura!
