“Ni mòbil ni fix”, de Blai Doménech. «Haurem d’actualitzar les dades referents al telèfon. Digui’m el número, si us plau» «No hi ha número», va contestar ell molt seriós. La funcionària: «¿Què vol dir amb ‹no hi ha número›?» Ell: «Doncs que en efecte no hi ha número; no tinc telèfon» Ella: «¿Fix tampoc?» Ell: «No, fix tampoc» La funcionària se’l va mirar per damunt de les seves ulleres de pasta dura, negra. ~ “Les relíquies del general Chassé. Un conte de la ciutat d’Anvers”, d’Anthony Trollope, amb trad. de Carles Llorach. Que Bèlgica és ara un dels regnes europeus que viu d’acord amb les seves pròpies lleis, establert en territori propi, amb un rei i la seva cort, palaus i parlament propis, és cosa sabuda de tot el món. I un bonic petit regne que és, ple de ciutats antigues, bells quadres flamencs i interessants esglésies gòtiques. Però, en el record de molts de nosaltres que encara no ens considerem vells, Bèlgica, com ara s’anomena (en aquells dies en dèiem ‹Flandes› o ‹Bravant›), formava part d’Holanda; i va obtenir la independència gràcies a una revolució. ~ “La fàbrica de fer éssers humans”, de Blau Cel. Cada poble i cada cultura té la seva pròpia versió. La qüestió és: ¿Com explicar als infants de manera entenedora i, de passada, eufemística, d’on vénen els éssers humans? ¿Com es fan, les persones? ¿D’on surten? ¿Com apareixen sobre la terra? ¿De quina manera es crea un home o una dona? Com dèiem, cada nació ho explica amb els seus propis termes i segons la seva particular mitologia popular. ~ “L’home que oblidava les paraules”, de Joan Lladós. El meu nom és ‹Balasc Barriac›, fill d’en Balasc Gasó. Sóc veterà d’una dotzena de guerres i d’un centenar de batalles, algunes imposades per servitud, altres personals, però no per això menys cruentes. He estat vencedor i perdedor, esclau, presoner i executor; sobretot, però, he estat un home de sort.
