dimecres, 6 de juliol de 2016

"La lluna en un cove" núm. 67, especial "Funcionaris". Benvinguda.

¿Un especial... “Funcionaris”? ¿A què trau cap això, ara? Sí, sí, ja ho sabem: la perplexitat (en condicions normals) deu ser la reacció més lògica en uns lectors, els de la nostra revista, que, malgrat els anys que fa que segueixen l’evolució d’aquesta atípica publicació, poc deuen estar acostumats encara als exabruptes i despropòsits que els oferim en forma de propostes literàries de factura i confitura nostrada. Així, amb rigor mancant a l’ordre i al concert, sense previ avís i saltant sempre per sobre de qualsevol tipus de conveniència que potser hauria de ser observada (finsitot, de vegades, amb nocturnitat i amb altres agreujants i condicionants que fan de mal dir), la redacció de “La lluna en un cove” concep, prepara i materialitza números especials de tota mena, reunint en cada cas els millors materials literaris del tema proposat. El número 10, per exemple, va ser un “Especial Viatges” (¿us en recordeu?, ¡que llunyà queda ja!); el 16, un “Especial Elles”; el 57, un “Especial Tardor”; el 64, un “Especial Joves en la diàspora”; i ara, amats llegidors, us presentem (però ¿per què?) un “Especial Funcionaris”. Si a algú, per algun estrany motiu, li calgués algun tipus de justificació, explicació o raonament que l’ajudés a entendre el perquè d’un especial centrat en una figura tan concreta de la nostra societat, nosaltres, per la nostra banda, en legítima defensa argumentaríem que el funcionari és, en efecte, una de les peces clau de l’entramat social que compon el nostre món modern, i més tenint en compte que en l’actualitat el funcionari públic actua en els àmbits més variats, en les més diverses esferes per les quals, en un moment o en un altre, qualsevol contribuent, sigui ciutadà o pobletà, sigui llop de mar o peix de muntanya, ha de passar amb major o menor grau d’obligatorietat; així, trobem funcionaris que són, per exemple, recaptadors d’impostos, jutges, policies, metges, infermers, mestres de primària i de secundària, professors universitaris, algutzirs, i un llarg etcètera. Tots ells es caracteritzen per la seva vocació (ehem...) de servei públic i pel fet de cobrar les nòmines d’algun tipus d’administració, ja sigui municipal, autonòmica, estatal o supraestatal (a nivell d’Unió Europea, per exemple). No caldria, així doncs, allargar-se massa intentant explicar la importància que juga el funcionari, sigui quin sigui el seu àmbit d’actuació. Sí direm, però, que és normal que un grup humà tan nombrós i variat tingui també la seva part de representació en l’art, i, per tant, en la literatura. De fet, si ens hi fixem, veurem que existeix una certa tradició literària, no tan sols en Europa sinó també en altres parts del món (en Xina, per exemple, on sembla que la figura del funcionari té o va tenir un pes específic), que posa aquest personatge sota el microscopi i fa que esdevingui material d’estudi, partint d’uns determinats arquetips, per a analitzar-los amb deteniment i retratar-los (que no necessàriament caricaturitzar-los, tot i que sigui l’opció més sovintejada, tot s’ha de dir), o per a destruir-los i allunyar-se d’ells (dels arquetips, volem dir, queda clar; deixem intacta la integritat dels pobres funcionaris, que no tenen culpa de res). En la tradició literària, però, la figura del funcionari, almenys en Europa, es concretaria més aviat en la forma del buròcrata d’oficina o de despatx, del jutge o dels auxiliars vinculats a ell; per raons òbvies, ja que tothom sap que en realitat en èpoques anteriors els àmbits d’actuació dels funcionaris anaven poc més enllà dels que suara han quedat al·ludits; eren altres temps i hom tenia altres necessitats, o aquestes es duien a terme per mitjà d’altres mecanismes. Actualment, però, el funcionari ha esdevingut una figura tan polimòrfica que podria resultar difícil de definir, si no fos possible tenir en ment les dues premisses provisionals (amb ¨ehem¨ inclòs) apuntades anteriorment. Hi ha, per tant, una gran varietat i riquesa de formes dins d’un col·lectiu que interpreta, com ja s’ha dit, un paper important en la nostra societat; un col·lectiu que, òbviament, té les seves problemàtiques específiques, tan dignes de ser literaturitzades com ho puguin ser, per exemple, les dels aviadors, les dels agents d’assegurances, les dels placers o les dels manobres. En el cas concret, però, dels funcionaris, hauríem de reconèixer que la cosa de vegades té un cert marro per les innegables quotes de poder que aquests (uns pus, altres manco) assumeixen en l’exercici de les seves funcions; marro que (és inevitable) predisposa el personatge a esdevenir figura literària. Curiosament, tot i aquesta certa tradició a la qual ja hem apuntat abans, no sembla que les potencialitats literàries dels funcionaris hagin estat ben explotades. No oblidem, per exemple, que moltes trames de corrupció (marro literatulitzable per excel·lència) no sempre comencen a nivell polític; de vegades comencen per baix, a peu de carrer, en despatxos i oficines anònimes, interconnectades entre si. Després, quan per casualitat es descobreix alguna d’aquestes trames (prou que hi estem acostumats), els grans titulars de la premsa porten noms de polítics, i són els caps d’aquests els que rodolen primer per terra; darrere d’això, però, i en sentit descendent, hi ha (o deu haver-hi: posem-ho com a possibilitat simplement) tot un empastifament que supura a borbollons no tant de l’àmbit polític com del dels funcionaris de base. «Tots els polítics són uns corruptes», diu la brama popular, que és ja avui en dia eslògan en boca de tothom. Tanmateix, en alguns pobles diuen encara que uns tenen la fama, i altres carden la llana; sense voler tampoc, amb això, criminalitzar o posar sota sospita tot un col·lectiu, en bloc, car seria injust i menyspreable aquell que ho fes. ¡No, i ara! Simplement teníem ganes de fer un “Especial Funcionaris”, i ja està. ¿Calen més explicacions? ~ Així doncs, us presentem una selecció ben variada de textos, majoritàriament relats de ficció, que tenen el funcionari o bé com a protagonista principal, o bé com a personatge important dins de la trama. Hi ha peces clàssiques, però, sobretot, hi ha una nodrida representació de textos acabats de coure pels cuiners col·laboradors amb què hem pogut comptar: vinculats alguns al món dels funcionaris, no vinculats uns altres. Així doncs, textos amanits ¨des de dins¨ i ¨des de fora¨, per tal d’aconseguir una bona varietat de punts de vista. El resultat, però, no recull de manera exhaustiva totes les problemàtiques relacionades amb el món dels funcionaris i susceptibles de ser literaturitzades; però és que tampoc no era ben bé el nostre objectiu. Potser molts de vosaltres trobareu a faltar força coses, en aquest recull; i també molts potser trobareu que en sobren d’altres. I bé, nosaltres, ara, l’únic que podem fer ja és presentar-vos un a un cada conte sense més preàmbuls. ~ Comencem amb “El senyor Fraga”, de Manel Figuera, un tendre relat autobiogràfic en el qual l’autor especula sobre la possibilitat que un antic mestre de la república hagués contribuït a una cosa tan bàsica i elemental en la vida d’aquest autor com és aprendre a llegir quan era ben petit. ~ Amb un to completament diferent, Vicent Garcia ens presenta una història ben rocambolesca: “El secret dels mestres funcionaris”. ¿I quin és aquest secret...? ~ Carme Moreno, des de ses illes, ens envia als “Bars”, on descobrirem la personalitat d’un policia vinculat amb una d’aquelles trames de corrupció de tipus insular que de vegades acoloreixen i donen alegria als telenotícies que alguns s’empassen amb la sopa. ~ En l’apartat de traduccions, trobem “La mort del funcionari”, d’Anton P. Txèkhov, un dels contes d’aquest autor que en el seu moment van gaudir de més popularitat. I com que el millor complement d’un conte de Txèkhov és un altre conte de Txèkhov, doncs vet ací “Sense càrrec”, que, a més de presentar-se amb el picant de l’evident sàtira, s’amaneix també amb aquella amargor a la qual tan acostumats estan molts joves dels nostres dies que, havent acabat amb èxit estudis superiors, viuen ¨sense càrrec¨ (és a dir: sense feina). Veiem, per tant, que aquest problema de la manca de vacants no és exclusiu de la nostra època; ve de lluny, per desgràcia. ~ Després, Carles Llorach ens porta de la mà Guy de Maupassant i ens arromança un dels contes d’aquest autor normand: “El protector”, que presenta com a protagonista un alt funcionari que, de sobte, es veu assaltat per «una imperiosa necessitat de protegir», i, així, comença a «oferir el seu suport a tothom, en qualsevol ocasió, amb una inesgotable generositat.» ¿Com acabarà això? ~ Finalment, Juglans Regia, dins de la seva nova secció “Occident a la deriva”, reflexiona sobre el que ell creu haver identificat que és “L’estil ¨funcionari¨”. ¿Sí? ¿Realment existeix un estil ¨funcionari¨, o és tan sols un desvari més d’aquells als quals aquest autor ens té acostumats? ~ Com veieu, amics lectors de “La lluna en un cove”, teniu al vostre davant una autèntica bacanal orgiàstica de funcionaris, que amb alegria ens conviden a sumar-nos a la festa, celebrada sense pudor ni vergonya en horari infantil. Per descomptat, queda clar que el funcionari dels nostres dies no és ni la suma ni la resta de les representacions apuntades en cadascun d’aquests textos, els quals, recordem-ho, tenen una intencionalitat li-te-rà-ri-a, i que, per tant, són un niu d’hipèrboles, de sàtires amb major o menor fortuna, d’esquematitzacions a gratcient reduccionistes, d’especulacions agosarades i d’afirmacions irreverents que cal saber si han de ser preses seriosament o no. ~ Habitualment es diu (i, si no es diu, ho diem ara i ací, amb el risc que això comporta) que la cultura, en el nostre país, està en mans de funcionaris, i es fa per i per a funcionaris. Per descomptat, és una frase desafortunada i del tot incorrecta, però imaginem per un moment que es pogués aplicar en algun cas amb un fons de veritat; tindríem llavors un motiu més (si és que calien més motius) per a presentar-vos, dins d’aquesta revista literària, l’estrany i atípic “Especial Funcionaris” que teniu en les mans, que és, per cert, només una part de tot el que podreu trobar en aquest nou número de “La lluna en un cove”; perquè, en efecte, trobareu més coses, moltes més. ~ Per exemple, Pep Rovira ens explicarà, de manera magistral, les aventures de “Serendípia a Deltebre”. ~ Jordi Gutiérrez ens farà un retrat molt acurat d’“El col·leccionista de pedres”. ~ Jaume Flo ens deixarà sense alè amb un trepidant relat de ciència-ficció que, tal com van les coses, aviat podria ser de ciència-realitat: “¿L’últim home?”, per cert, amb il·lustració del propi autor. ~ L’apartat de clàssics s’enceta amb “Amor sagrat”, d’Aleksandr I. Kuprín, amb amarga sorpresa final. ~ Després, en la secció d’articles, Eulàlia Esteve ens convida a conèixer la llegenda de “La cérvola blanca”, vinculada al petit poble de Sant Martí de Tous, en la comarca de l’Anoia. ~ Finalment, Rosa Bragulat ens farà conèixer tot “L’horror de la dictadura a “Cementiri de Sinera” d’Espriu”, un article que sintetitza el perquè de la importància d’aquesta obra. ~ Però això no és tot, amics lectors: hi ha més, en aquest número, del que hem explicat ací. Ho deixem sense esmentar, per tal que vosaltres mateixos, si teniu temps i ganes, ho descobriu. Podeu mirar l’índex, per exemple, i deixar-vos aconsellar per ell, o podeu entrar directament, per compte i risc propi, a perdre-vos per entre aquestes pàgines, les quals, nosaltres, com sempre, hem preparat amb molt de gust. ~ Queda només desitjar-vos un bon estiu. Aneu per l’ombra i no oblideu hidratar-vos bé; compte amb el sol, amb els aires condicionats i amb l’allioli casolà. Tingueu paciència amb els veïns que posen la música massa alta i amb els que no us deixen dormir per la nit. I, sobretot, no oblideu que nosaltres, mentrestant, estarem perpetrant ja noves maquinacions literàries, de les quals us informarem oportunament. ~ Redacció de “La lluna en un cove”.