“El violinista ambulant”, de Thomas Hardy

“El violinista ambulant”, de Thomas Hardy. Traducció de Carles Llorach-Freixes. (Fragment): La seva manera de tocar el violí tenia molt a veure amb la fascinació que exercia, perquè, per a parlar amb justesa, podia vantar-se de posseir una qualitat peculiar i personalíssima, com la que deuen tenir aquests predicadors que saben commoure el públic. Hi havia melodies que creaven la més ferma convicció que la indolència i l’aversió a qualsevol mena d’aplicació sistemàtica a l’instrument era tot el que separava en Tofut de la carrera d’un segon Paganini. Quan tocava, ho feia invariablement amb els ulls clucs; no llegia les notes i, com si diguéssim, permetia que el violí vagaregés com li plagués pels passatges més planyívols que mai els pagesos haguessin pogut sentir. Hi havia un cert caràcter lingüístic en les expressions suplicatives que produïa, les quals eren gairebé capaces d’arrencar un gemec de dolor al cor mateix d’una pedra. Podia fer que qualsevol nen de la parròquia, només que fos una mica sensible a la música, esclatés en llàgrimes al cap de cinc minuts de simplement tocar una de les velles melodies balladores que oferia quasi sempre (gigues, contradanses i la “Favorita dels Cinc Passos”), algunes només restes de fragments mutilats que ara reapareixen com a fantasmes sense nom en quadrilles i galops, i que només reconeixerien els curiosos o la poca gent vella que encara vivia i que havia conegut homes com en Wat Ollamoor en la seva joventut. -- “El violinista ambulant”, de Thomas Hardy, amb traducció de Carles Llorach-Freixes, dins del número 66 de “La lluna en un cove”, revista literària.