divendres, 23 d’octubre de 2015

“L’art i la humanitat”, d’A. P. Txékhov

“L’art i la humanitat”, d’A. P. Txékhov. (Fragment): Mira, Filia, el dramaturg i l’actor d’avui en dia s’esforcen, ¿com t’ho diré?..., s’esforcen a ser realistes... Sobre l’escenari veus el mateix que a la vida... Però ¿és que això és el que volem? ¡El que ens cal és expressivitat, cop d’efecte! La vida et resulta ja avorrida, ja hi estàs acostumat. El que vols és... alguna cosa que et posi els nervis en tensió, que et regiri per dins. L’actor d’abans parlava amb una veu sepulcral ben poc natural, es pegava cops de puny al pit, cridava, es deixava caure a terra, però en canvi resultava expressiu. I en les seves paraules hi havia expressió. Parlava sobre el sentit del deure, sobre l’humanitarisme, sobre la llibertat... En cada funció veies representada l’abnegació, heroics actes de filantropia, patiments, passions desaforades. I ara, ¿què? Ara va i resulta que ens cal realisme. Mires a l’escenari, ¿i què veus? ¡Pf! Un pidolaire qualsevol, un estafador, un pobre desgraciat que duu uns pantalons plens de forats i que no para de dir absurditats. -- Fragment extret del relat “L’art i la humanitat”, d’A. P. Txékhov, inclòs en el número 62 de “La lluna en un cove”.