dissabte, 2 de maig de 2015

"LLEUC" 59 · Fragments

“El txupi-guai”, de Juglans Regia. (Fragment): L’anomenarem ¨txupi-guai¨ simplement perquè no sabríem de quina altra manera anomenar-lo. ¿Com n’hauríem de dir? Bé, deixem-ho provisionalment en ¨txupi-guai¨, i ja veurem més endavant quin altre nom acaba adoptant, si és que n’adopta cap. A continuació en farem una caricatura. I no dic ¨descripció¨ perquè, de fet, qualsevol descripció objectiva d’un personatge com aquest no podria estar desposseïda d’un regust caricaturesc; que ja és dir. ~ El txupi-guai és un dels personatges de moda d’aquesta època desballestadament extravagant, estranya en grau superlatiu, que ens ha tocat viure. Per tant, descriure’l (és a dir, ja sabeu: caricaturitzar-lo) s’ha de fer amb plena consciència del risc que hom corre: com que sembla que es tracta d’un personatge totèmic, ço és, un individu amb el qual un col·lectiu humà o clan es considera en relació de parentiu o de concordança mítica, bé podria ser que aquest col·lectiu, difícilment definible, recognoscible i quantificable, però que, tanmateix, valgui la paradoxa, realment existeix, et fes el buit de la manera que millor sap fer-ho: ignorant-te i menystenint-te per passiva. ~ “Solitud”, d’Alexandr I. Kuprín. (Fragment): Després de migdia va començar a fer tanta calor, que els passatgers de primera i segona classe, un rere l’altre, van passar a la coberta superior. Tot i que no feia vent, tota la superfície del riu bullia amb una lleugera agitació tremolosa, on es descomponien els molt brillants rajos del sol, produint l’efecte d’un qui-sap-lo de petites boletes argentades que saltaven una mica sobre l’aigua. Només sobre els bancs de sorra que s’allargaven des de la riba, allà a on aquesta amb un llong promontori s’internava en el riu, l’aigua el circumdava amb una franja immòbil, que blavejava tranquil·lament enmig d’aquell brillant arrissament. Sobre el cel, que havia empal·lidit a causa de l’excessiva força del sol, no hi havia ni un nuvolet, però sobre el polsós horitzó, justament sobre la griso-blavosa i dentada franja d’un bosc llunyà, en alguns punts s’allargaven uns blancs i prims bromalls de contorns esfilagarsats com si fossin porcions de metall fos. El fum negre, no aixecant-se en vertical per sobre de la mascarada xemeneia, s’allargava rere el vapor amb una llarga cua bruta. ~ “L’home de la batuta”, d’L.M. (Fragment): Quan era petit (posem que tenia, ¿quants?, ¿deu anys?, ¿nou?, ¿vuit?), encara tenia per costum mirar la televisió. Bé, en honor a la veritat diré que aquest costum es va perllongar fins a ben entrada l’adolescència; després va començar a decaure, fins a arribar a un estadi de nul·litat que molts, en sabent-ho, podrien amb estupor considerar no menys que una aberració. Quan, per exemple, en una conversa amb algun conegut, el meu interlocutor fa algun tipus de referència a una determinada sèrie televisiva d’èxit que emeten per un determinat canal, a mi em costa qui-sap-lo treball dissimular la meva sorpresa pel fet d’assabentar-me de l’existència, no ja de la celebèrrima sèrie en qüestió, ans del canal de televisió mateix. I és que, des del moment en què vaig abandonar la meva activa militància com a passiu teleespectador (valgui la redundància dels epítets davant dels seus respectius substantius), ha plogut molt, i moltes i de vegades molt prolongades secades s’han escaigut, també; als sis o set canals que jo coneixia (és a saber: dos pagats pel govern central, dos dits ¨autonòmics¨, i dos o tres dits ¨privats¨) han anat afegint-se’n, de nous, sense que jo, en molts casos, ni tan sols ho sospités; fins a tal punt la meva ¨desconnexió¨ s’ha consolidat, sedimentat, solidificat i perpetuat en el temps sense erosions ni sublimacions. De tal manera que, segons sembla, allò que pera molts conciutadans, no d’ara, sinó d’anys ha, forma part nuclear, radical, de la cultura popular llur, és pera mi quelcom que s’esdevé en un estrany i llunyà univers paral·lel, les referències al qual de vegades arriben a mi, no perquè jo les busqui, arran per exemple d’un sobtat interès o d’una hipotètica necessitat de ¨posar-me al dia¨, sinó simplement perquè, vivint jo encara entre els altres, o, si no vivint, diguem almenys ¨coexistint¨, no poden no arribar; referències que jo, per educació, intento no fer veure que menyspreo davant d’aquells que me les proporcionen amb total naturalitat, donant d’antuvi per fet (però ¿per què?) que comparteixen amb mi aquell espai cultural comú. ~ “Suflé contra el terror”, de Carme Moreno. (Fragment): Les calmes de gener m’agradaven i aquell era un d’aquells dies on la pressió atmosfèrica era alta. Des de la finestra de la cuina podia observar com la mar semblava un llac. La natura estava en la seva màxima joia mentre el meu cor ballava pels camins de les inquietuds i decepcions. ~ “Pel circuit de ponent”, de Thomas Hardy, amb traducció de Carles Llorach-Freixes. (Fragment): Capitol Primer ~ L’home que va constituir l’element trasbalsador de les dues tranquil·les vides que descriurem a continuació (cap gran home, en cap sentit, per cert), en va tenir coneixement, d’elles, per primera vegada una tarda d’octubre, a la ciutat de Melchester. Havia estat rondant pel recinte de l’església intentant, en va, albirar, enmig de la foscor, un besllum de la mostra més homogènia d’arquitectura medieval d’Anglaterra, que sorgia del prat horitzontal de gespa molla davant seu i s’alzinava i s’aprimava cap al cel. ~ “I ella va marxar”, d’Anton P. Txékhov. (Fragment): Havien dinat. Plenitud sentien en els estómacs, s’obrien les boques en badall, s’entretancaven els ulls pel dolç abaltiment. El marit es va posar a fumar un cigar, es va estirar i es va escarxofar sobre la gandula. La muller seia a tocar del capçal i va començar a fer un mormoleig vague... Feliços, tots dos. ~ «Xe, conta alguna cosa...», va dir ell tot badallant. «¿I què vols que et conti? Mm... Ah, sí. ¿Ja ho has sentit? Sofí Okurkova s’ha casat amb... ¿Com li diuen? ¡Von Tramb! ¡Quin escàndol!» «¿Per què un escàncol?» «¡Aquest Tramb és un brètol! ¡Un miserable..., un home sense escrúpols! ¡Sense principis! ¡Un monstre immoral! Portava els assumptes del compte: es va endur una bona picossada. Ara presta els seus serveis en el ferrocarril: també allà fa la cisa. I a la seva pròpia germana li va agafar... Amb poques paraules: un brètol i un lladre. ¿Casar-se amb un individu així? ¿Viure amb ell? ¡Perplexa he quedat! Una noia tan bona, i... ¡nyas, coca! ¡Per res del món no m’hi hauria casat jo, amb un tal subjecte! ¡Ni que fos milionari! ¡Per més parençós que fos, li escopiria a la cara! No puc ni tan sols imaginar que un home tan roín pugui ser marit meu» ~ “Fragment d’una carta a la senyora... (any 1846)”, de Nikolai V. Gógol. (Fragment): Penseu vós que cap influència sobre la societat no podeu tenir; jo penso el contrari. La influència de la dona pot ser molt gran, justament ara, en l’actual ordre o desordre social, en el qual, per una banda, tan feble es presenta la formació civil, i, per una altra, apareix una mena de refredament espiritual, un cert cansament moral, que exigeix noves forces. Per tal de crear aquestes noves forces, és indispensable la col·laboració de la dona. Aquesta veritat en forma de fosc pressentiment s’ha escampat per tots els racons del món, i ara tothom espera quelcom de la dona. ~ “La lluna en un cove” (“LLEUC”), revista literària en català. Direcció: Loïç Miquel Pérez-Muñoz. Edició: Editorial “El Toll”. Dipòsit Legal: AB-539-2008. ISSN: 1889-0997. Setena temporada. Número 59, abril de 2015.