Voldríem, amables i pacients lectors de “La Lluna en un Cove”, que el material aplegat en aquest nou número, el 52, actués de dissolvent de la frisança produïda per la llarga espera; desitgem, en qualsevol cas, que les peces presentades en aquest nou lliurament us resultin, segons la nostra intenció, estèticament plaents i alhora útils pera adobar, ço és, nodrir, aquelles qualitats de l’esperit, de la sensibilitat o de la intel·ligència que cadascú, segons el seu lliure criteri i les seves pròpies orientacions, consideri dignes de major atenció. Dit això, passem de dret a ressenyar-vos succitament cadascun dels treballs ací publicats. ~ En primer lloc, presentem una nova obra que a partir d’ara anirem publicant per lliuraments. Es tracta de “Pel país de l’Ussuri”, de V. K. Arséniev, un llibre que, segons diu el mateix autor en el seu pròleg a la primera edició, «es presenta com una narració, a l’abast de tot el públic, dels viatges per mi empresos a la regió muntanyenca de Sikhoté-Aliny entre els anys 1906 i 1907», i on el lector «trobarà un quadre de la natura del país i de la seva població», i coneixerà, a més, un personatge singular i inoblidable: Dersú Uzalà, caçador ‹gol‘d› alt-ussurià que sabia llegir sense problemes les petjades dels animals com si fossin mots d’un llibre, i reproduïa cada esdeveniment en el bosc sense alterar en res l’ordre dels fets; que, més d’un cop, arriscant la seva pròpia vida, amb audàcia es va llançar en socors d’aquell que estava en perill, de manera que van ser molts, entre ells el mateix autor del llibre, els que es van escapar de la mort gràcies a ell. ~ Després passem als habituals nous capítols de l’obra de L. N. Tolstoi “Anna Karènina”. En el capítol dotzè, coneixerem els pensaments i els plans de la mare de Kiti en relació a les perspectives de casament de la seva filla; en el tretzè, Levin farà la proposició a Kiti; en el catorzè, apareixeran en escena la comtessa Nórdston, amiga de Kiti, i el comte Vrónskill, l’altre pretendent de la noia. Tot plegat, en un episodi tens i ple de situacions engavanyadores. ~ En acabant, Maria Guasch ens desvetlla més secrets en la sisena part de la seva novel·la “La neu fosa”. ~ “Estel i fugaç”, de Maria Carboni, és el primer dels relats que us presentem en aquesta ocasió, i que narra la turmentosa relació entre un noi i una noia molt particular, capaç d’afirmar amb contundència que «quan estàs encadenat... encara anheles més la llibertat» ~ Tot seguit trobareu, com fet a posta, “En la masmorra”, de V. I. Briússov, que és una traducció, fins ara inèdita en la nostra llengua, d’un relat que estem segurs que despertarà un especial interès entre el nostre públic lector, entre altres coses perquè narra una història basada en un esdeveniment històric medieval en el qual la corona de Catalunya-Aragó queda directament involucrada. Es tracta de l’expedició d’Òtranto: acció bèl·lica empresa per Ferran II, el Catòlic, el 1481, contra les forces del soldà Mehmet II el Conqueridor, que un any abans s’havien apoderat de la ciutat italiana d’Òtranto. A partir d’aquest fet, Briússov basteix la seva narració, que conta la desgraciada història de Giulia, la bella filla del capitost dels exèrcits vençuts, Francesco Largo, la qual va ser cruelment empresonada pel visir turc Ahkmed-paixà en la fosca i fètida masmorra de la ciutat. Una història dura, duríssima, que parla d’orgulls ferits, de dignitats humanes ultratjades, de crueltats sense nom, d’odis ferotges, d’amors clandestins i secrets, i... ~ Tot seguit, canviem radicalment el registre i la temàtica i us presentem una obra experimental del traductor i escriptor Carles Llorach: “L’Audal Nano corre, corre avall pel carrer Rastell”. Com explica el mateix autor en una nota a peu de pàgina, en aquest text trobareu algunes llicències preses deliberadament amb finalitats experimentals i/o estètiques. ~ “El món a sobre”, de Tomàs Bosch, participa també d’una certa tendència a l’experimentació; en aquest cas, però, i a diferència de la peça anterior, hi ha un argument clarament identificable, i la preferència per un humor més aviat àcid que no pas absurd. L’escriptor illenc explora un cop més els tortuosos camins del món de la vida en parella, seguint la línia que els lectors d’aquesta revista ja li coneixeu. ~ Marta Nin ens envia des de Roma el que de moment serà el seu darrer article sobre les particularitats d’alguns racons especials de la ciutat eterna. “Una Roma particular” ens ha acompanyat durant cinc números i ens ha fet conèixer alguns secrets amb un estil entranyable que a partir d’ara trobarem a faltar. ~ Finalment, incloem l’assaig “Sobre la modernitat en la literatura catalana”, de Xavier Diez, extret del seu llibre “Espai de dissidència” (“El Toll”, 2013). ~ Com sempre, aquest número inclou les seccions fixes habituals: “Jocs verbals” (amb les solucions dels reptes proposats en el número anterior), “Recursos literaris”, etc., que esperem que siguin del vostre grat. ~ Un cop feta la presentació dels treballs ací publicats, ens veiem en la necessitat, donades les actuals circumstàncies i considerant el caire que van prenent les coses, d’expressar algunes opinions que van més enllà de l’àmbit estrictament literari o artístic. Considerem que, tot i que “La Lluna en un Cove” és una revista especialitzada en la publicació d’obres de ficció, d’assajos i d’estudis que giren i reflexionen al voltant de la literatura, no podem obviar o passar per alt alguns esdeveniments de l’actualitat política que tenen, sens dubte, una gran transcendència i que a la llarga o a la curta repercutiran d’una manera o d’una altra en tots els àmbits de la vida: també, per descomptat, en l’àmbit literari i artístic. En efecte: des del nostre humil punt de vista, no és neutre, l’art, ni és ni viu per ni pera si mateix (tal com postulaven alguns en èpoques anteriors), com si fos quelcom deslligat de la vida, com si estigués per damunt d’ella o fos més que ella, o estigués en un pla diferent al d’ella, en un suposat univers paral·lel. Art i vida van lligats; autor i obra van lligats; i van lligats també les circumstàncies i els contextos en què té lloc l’acte creatiu i les sensibilitats i les orientacions que prenen els autors pera produir les seves obres. El fet artístic manté, per tant, uns vincles, de vegades secrets i misteriosos, de vegades més evidents i palpables, amb tot allò que l’envolta; per aquest motiu, en conseqüència, no ens hauria d’estranyar que una revista literària com la nostra volgués també dir la seva en aquest moment que, cada cop més, va configurant-se i presentant-se com a decisiu i transcendent. Entenent, això sí, que l’opinió expressada en aquest editorial, correspon a l’equip directiu i a la redacció, i no està vinculada als col·laboradors literaris, de la mateixa manera que l’opinió expressada per cadascun d’ells en les seves respectives obres ací presentades no és necessàriament compartida per l’equip de “La Lluna en un Cove”, tal com es recorda en els crèdits de cada número publicat. La qüestió és que l’any que estem a punt d’encetar, el 2014, és molt especial per diversos motius. Com sens dubte bé sabeu, es compleix el tercer centenari d’un esdeveniment històric per tots conegut, que en el seu moment es va sumar a la cadena de desastres i calamitats patides pel nostre poble, les conseqüències dels quals, nefastes, encara cuegen avui en dia, fins al punt que justament ara s’ha plantejat una proposta seriosa de referèndum o consulta popular sobre la qüestió de la independència de Catalunya. Des de “La Lluna en un Cove”, que, com tothom sap, és una revista que s’edita des del País Valencià i s’adreça a tots els territoris de parla catalana, volem expressar la total solidaritat amb el poble català, la nostra entusiasta admiració per aquest procés d’autodeterminació i d’independència democràtic, pacífic, popular i participatiu, el recolzament més sincer a les legítimes aspiracions polítiques de Catalunya, i el nostre aplaudiment a la valentia, a la tenacitat, a la capacitat d’organització i a l’entusiasme posats en aquest projecte pels catalans i catalanes que volen dir «¡Prou!» a tantes coses, i, alhora, diuen «¡Sí!» a tantes noves il·lusions. Moralment, la veu de tot un poble, unit, passa per damunt de qualsevol Constitució. Són els pobles els que fan les Constitucions, i no a l’inrevés. I un poble que vol expressar-se lliurement ha de poder fer-ho, sense deixar-se intimidar per coaccions, per amenaces, per anatemes o per paraules desafortunades de certs tristos personatges ressentits per motius que només ells coneixen, i que tenen un concepte de la democràcia i de la llibertat ben particulars. En efecte, el projecte polític d’Espanya, tal i com s’havia entès fins ara, és un projecte esgotat, acabat; no funciona. No només no funciona pel que fa als catalans; tampoc no funciona (ho estem veient tots els dies) pel que fa als mateixos espanyols. Crisi, decepció, atur, frustració, corrupció, desànim generalitzat, por, pudor a antics règims...; justícia pera uns i no pera uns altres. Aquest és el pa que s’hi dóna cada dia. En canvi, el projecte d’una Catalunya independent crea il·lusió, crea esperança. Sincerament pensem que la independència de Catalunya, no només seria bona pera Catalunya; també ho seria sens dubte pera Espanya, per raons òbvies: s’arribaria així al final d’una insana i malaltissa escalada de tensió que no fa sinó produir una toxicitat en l’ambient a tots els nivells, una incertesa ben poc afalagadora i del tot estèril, i una incapacitat pera respondre de manera escaient als nous reptes que es plantegen en la nostra societat del segle XXI; comptant també que el reordenament territorial i polític contribuiria a sanejar institucions i processos, i a repensar unes formes de relació interterritorial més justes. Tal vegada, la independència de Catalunya posarà les bases per tal que Catalunya i Espanya puguin finalment, algun dia, estimar-se de debò, si és això el que es vol des de la llibertat real i des del respecte mutu. Per descomptat, la idea d’un nou Estat que pugui, no només defensar els legítims drets dels seus ciutadans des d’una nova perspectiva basada en criteris més humans i d’igualtat i justícia social, sinó també actuar com a garant a Europa i al món dels drets culturals i lingüístics de tots els catalanoparlants, estiguin directament vinculats a Catalunya o no, és una idea engrescadora i que aplaudim amb entusiasme. En qualsevol cas, catalans i catalanes: rebeu des d’aquestes línies la salutació més calorosa i cordial en aquest moment històric. El futur és vostre; no el deixeu en mans de ningú. Ni traves ni males arts d’un Estat que ja no pot donar de si res més que això, no poden aturar un procés que naix del poble i que respon a les aspiracions més íntimes de tota una nació com la catalana. De tot cor, la redacció de “La Lluna en un Cove”. 20 de desembre, 2013.
