dimarts, 6 de novembre de 2012

"Un tros de paper pel terra", de Blai Doménech

Tots ho sabem: en la vida hi ha moments o situacions d’aparent intranscendència que et deixen una profunda marca en algun racó del teu interior. Sí, d’aparent intranscendència: arriben de sobte, casualment, com qui no vol la cosa, se’t posen davant dels ulls i et fan una esgarrapada en la cara. Et cou una mica, és clar, però penses: ‹No és res›, i continues el teu camí, intentant oblidar-ho. I, de fet, al cap d’una estona, l’esgarrapada ja ha cicatritzat en superfície, però allavòrens t’adones que la coïssor, d’alguna manera, t’ha passat a dintre, t’ha calat, i se t’ha instal·lat allà, en algun lloc que no podries identificar, però allà, allà dins, de manera permanent i pera sempre... Dic jo que aquestes coïssors cròniques interiors contribueixen a fer que siguem d’una manera o d’una altra, o, si més no, modulen el nostre comportament, limiten o exacerben els nostres pensaments sobre les qüestions que les van causar, i, al capdavall, s’afegeixen al conjunt de factors que configuren la nostra complexa personalitat. Com deia, d’aparent intranscendència. -- El relat "Un tros de paper pel terra", de Blai Doménech, del qual us hem oferit un petit fragment, està inclòs en el número 43 de "La Lluna en un Cove".