L’altre dia vaig veure un casori... ¡Però no! Millor us contaré coses de l’arbre de Nadal. El casori va estar bé; em va agradar, però l’altre esdeveniment va ser millor. No sé com ni per què, mirant aquell casori vaig recordar aquell arbre de Nadal. Vet ací com va anar la cosa. ~ Ara fa cinc anys, la vigília d’Any Nou, van convidar-me a un ball pera nens. L’amfitrió era un important home de negocis, que tenia molts coneguts, molts contactes i, és clar, moltes intrigues al seu voltant, de tal manera que es podia pensar que aquell ball infantil era en realitat un pretext perquè els pares dels nens s’apleguessin i poguessin garlar relaxadament sobre diferents temes en un ambient distés. Jo era un estrany; no tenia especial interès a establir cap conversa amb ningú, i per això vaig passar la vetllada de manera independent. Hi havia allà un altre senyor que, em va semblar, no pertanyia a cap clan ni família destacada, i que, com jo mateix, es sentia fora de lloc en aquella festa. De seguida em va cridar l’atenció per damunt de tots. Es tractava d’un home alt, prim, molt seriós i molt ben vestit. Però resultava evident que no participava de l’alegria general de la vetllada: quan s’apartava cap a qualsevol racó, de seguida deixava de somriure, i les seves espesses i negres celles quedaven corrugades. -- El relat "L'arbre de Nadal i el casori", de F. M. Dostoievski, del qual us hem oferit un petit fragment, està inclòs en el número 43 de "La Lluna en un Cove".
