La Quimeta jeia, morta, dins del taüt, al brancall del cementiri. Els familiars i amics més propers estaven nerviosos, desconcertats i molt, molt alterats. No trobaven el títol de la tomba; la propietat que deixaria que la difunta fos enterrada al lloc que li pertanyia. ~ Després de discutir-se marit i muller (fill i nora respectivament, de la dona que esperava sense dir ni piu, dins del seu últim vestit de fusta) per la falta d’ordre en els papers (¿on s’és vist no saber ni recordar on desar aquestes coses?), el Ton, el fill de la Quimeta, ja havia anat a casa dues vegades, i dues vegades havia remenat calaixos, calaixeres i armaris i tots els llocs on hom creia que podia estar aquell paper, sense el qual (ja ho havia deixat clar l’enterramorts) no es podia donar sepultura a aquella dona, que, impassible i quieta com una estàtua, encara que, cada vegada amb més mal color, esperava poder reposar en el seu últim i petit habitacle. -- El relat "El títol de la tomba", de M. Dolors Nat, al qual pertany aquest petit fragment, està inclòs dins del número 43 de la revista literària en català "La Lluna en un Cove".
