Demanant-vos que tingueu a bé d’acceptar les nostres excuses per aquest excessivament perllongat retard en el lliurament d’aquest nou número, passem a presentar-vos sense més demora el seu contingut, desitjant que l’espera us hagi valgut la pena. Encetem aquest número 42 amb una traducció d’una novel·la curta (o d’un conte llarg, com vulgueu) de l’autor A. I. Kuprín, que els seguidors de “La Lluna en un Cove” ja coneixeu. Tanmateix, es tracta, aquesta, d’una obra ben diferent a les ja publicades anteriorment ací d’aquest autor. “Sulamita” és una corprenedora i encisadora història d’amor, basada en un poema bíblic: el “Càntic dels càntics”. De fet, és una història d’amor i de gelosia (els versos que encapçalen el relat ja ho deixen ben clar des del principi). Per descomptat, no és necessari haver llegit prèviament el poema bíblic pera introduir-se en el text de Kuprín, però potser sí que s’hauria de tenir en compte, com a nota aclaridora preliminar, que el “Càntic dels càntics” està considerat per alguns (i aquest ¨per alguns¨ és important, ja que no tots comparteixen aquesta idea), dèiem que està considerat per alguns com el text bíblic on més clarament i amb més profusió apareixen referències de tipus eròtic i sensual (només hem d’observar, per exemple, els versos inicials de l’esmentat poema: «¡Que ell em besi amb els besos de la seva boca! Perquè les teves carícies són més delicioses que el vi»). Compte, perquè ja hem dit que altres prefereixen interpretar el “Càntic dels càntics” en clau metafòrica, i en aquest cas les referències eròtiques i sensuals serien en realitat simples imatges comparatives de tipus místic. L’autoria del “Càntic dels càntics” és atribuïda al rei Salomó (de fet, el poema és també anomenat “Càntic dels càntics de Salomó”); Kuprín pren aquest personatge pera fer-lo protagonista, juntament amb la bella Sulamita, d’aquesta història d’argument senzill però de lectura complexa; o, més aviat, hauríem de dir «de lectures complexes» (en plural), perquè se’n poden fer moltes. Amb una prosa exuberant i d’un lèxic ric, l’autor s’esforça a retratar amb tot detall aquest món antic que ell ens proposa, a mig camí entre la història i la llegenda. En la seva obra, Kuprín introdueix moltes escenes que tenen una clara intencionalitat eròtica; aquest autor seria per tant dels que interpretarien el “Càntic dels càntics”, no en clau metafòrica i mística, sinó com a veritable evocació dels plaers de tipus sensual entre dos enamorats; és la seva opció, o almenys l’opció que ha triat pera construir la seva ficció literària. Tot i que s’ha de dir que aquest erotisme que Kuprín usa en aquesta obra és tou, gairebé innocent. Cal, per això, que ens situem en el context en què va ser escrita l’obra: l’any 1908. De fet, possiblement un text com aquest no hauria pogut superar la censura, si no arriba a ser per un factor cabdal que ja hem comentat: la història està basada en (o pren com a punt de partida) un text bíblic. Potser només així podria explicar-se l’aparició d’aquesta obra en una època encara fortament dominada per la moral tradicional i per la religió. Alguns crítics fins-i-tot han vist en l’ambientació de “Sulamita” una excusa de l’autor pera parlar sobre temes tabús que, d’una altra manera, no haurien pogut ser ni plantejats; estratègia, com ja se sap, de fet molt usual entre els literats i artistes en general que han viscut en èpoques poc permissives amb la llibertat d’expressió. -- L’erotisme i el sensualisme (tolerats, com ja hem dit, gràcies a l’estratagema de l’autor) serien, per tant, factors importants dins de l’obra; però no els únics. Per darrere del text, entre línies, bateguen en latència no poques preguntes compromeses sobre, justament, la religió, però també sobre el poder, sobre la coherència personal, i sobre altres qüestions. Per exemple, podríem apuntar: ¿Fins a quin punt han de ser tolerades unes determinades pràctiques religioses? ¿On acaba la religió i comença el fanatisme? ¿Fins a on el poder s’ha d’implicar en el fet religiós? Potser aquestes serien algunes de les preguntes que hi ha en segon pla, però que es poden identificar clarament al llarg de tot el text, si es vol, és clar. -- Continuant encara sobre el tema de la religió, sobta el perfil presentat del rei Salomó (figura bíblica important), que parla amb Déu i li demana coses, i que, al mateix temps, almenys segons la visió que ens dóna Kuprín, «no s’estava [...] de cap cosa que els seus ulls desitgessin, i mai no negava al seu cor cap joia. Set-centes dones tenia, i tres-centes concubines, sense comptar les esclaves i les ballarines». És a dir: un creient que no renega de la voluptuositat i dels plaers de la vida, i practica, a més, la poligàmia i el concubinatge. Bé, queda clar que Salomó pertany a una època antiga i remota, i que és figura de l’Antic Testament (l’antigor precristiana), però no deixa de sobtar un perfil d’aquest estil, i ací ho apuntem només com a cosa curiosa. -- Més curiós potser, i fins-i-tot escandalós, és el fet que en el romanç amorós que ens narra Kuprín, Salomó té poc menys de quaranta-cinc anys, mentre que Sulamita, la seva enamorada, en té... (atenció) ¡només tretze!, segons aquest text. Una relació que, fins-i-tot avui en dia, seria considerada per la societat certament escandalosa i intolerable, però que, en la llunyana antigor dels segles remots devia ser (suposem) una cosa, si no normal, almenys sí acceptada. Tot i així, es podria pensar que l’autor, no només per aquest fet, sinó també per altres referències més o menys velades presents en el text (i que deixem que el lector perspicaç descobreixi pel seu compte), planteja al mateix temps una altra de les seves preguntes incòmodes ¨expressades¨ en segon terme; pregunta que, tal vegada, podria ser aquesta, si ens ho permeteu: ¿A quina edat és lícit o permissible que una noia tingui relacions amoroses-sexuals amb un home? Sens dubte, preguntes incòmodes que es podria interpretar que subjauen a dins del text, d’una forma molt desdibuixada, però identificable. -- Per descomptat, hi ha també abundants referències a la saviesa de Salomó (l’autor ho il·lustra amb diferents escenes on el protagonista demostra amb escreix el seu bon juí, ometent, això sí (molt encertadament), l’arxiconegut cas de les dues dones que es disputaven davant del rei la maternitat d’un nen petit) i moltes referències també a la seva riquesa (el seu palau estava envoltat d’un luxe com no s’havia vist encara a tot l’Orient). El Salomó que dibuixa Kuprín és, per tant, un heroi total, campió de campions, un home que ho té tot, que aconsegueix triomfar en totes les facetes de la vida, gràcies a Déu (i no es tracta d’una simple frase feta, ja que de fet és Déu mateix qui li concedeix aquests atributs, a partir del cor «savi i intel·ligent» que li atorga). I tanmateix (i potser aquest sigui el missatge o un dels missatges finals), Salomó, a pesar de la seva proverbial saviesa i intel·ligència sense parangó, no pot preveure la tragèdia que... Bé, ja no us diem més coses. Amb el que us hem explicat fins ara, ja en teniu prou perquè us pugueu fer una idea del tipus d’obra que és “Sulamita”. Ara us convidem a descobrir-la cadascú pel vostre compte. -- Cercant bones raons, d’Eulàlia Esteve. A mig camí entre l’esperpent i el viatge oníric, aquest relat ple d’un humorisme disbaratat fa una caricatura de l’estat mental d’un tipus de ciutadà que es sent angoixat per la progressiva degradació de la qualitat de les atencions medicosanitàries en aquesta nostra societat actual, que pateix un clar retrocés de l’anomenat ¨estat del benestar¨. -- En la mateixa línia del que ja ens té acostumats, Tomàs Bosch ens presenta en aquest ocasió Fil i agulla, un retrat d’una escena conjugal del tot habitual dins del món de la parella. Una frase del text resumeix a la perfecció el relat: «Si a un li falta tacte, a l’altra li sobra sensibilitat» De fet, aquesta sentència es podria usar pera referir-se a moltes parelles. En aquest cas, el protagonista de la història decidirà aplicar una mesura dràstica, definitiva. -- Núvol de sucre, de Laura Basagaña, és un tendre relat de senzillesa commovedora. Un simple núvol de sucre pot despertar records i sentiments molt intensos. -- Tanquem aquest número amb un dels estirabots literaris (en aquest cas ¨micro-estirabot¨) que de vegades ens envia el Juli Vert. Primera novel·la és un petit relat no apte pera escriptors novells tocats d’egolatria. -- En fi, amics llunàmbuls, això és tot de moment. El projecte literari de “La Lluna en un Cove” continua: preparant nous números, seleccionant relats, promocionant nous autors, establint convenis de col·laboració amb diverses entitats culturals, i, sobretot, sumant seguidors i amics. Estigueu atents perquè el número 43 arribarà aviat... ¡Salut i força!
