¿Què? ¿Com va el ¨fred¨ d’aquest estiu? Vinga, va... No us queixeu tant, que la neu ja comença a fondre’s, i el gebre ja no emblanquina els cimals dels arbres ni els capdamunts dels senyals de trànsit: aviat tot haurà passat i recuperarem la normalitat. Mentrestant, ací us presentem com sempre noves peces literàries, acabades de sortir del forn com si fossin panets cruixents i odorants. Heus ací resumit en poques línies el que podreu trobar en aquesta ocasió: El Rayo, de Cónrad Freixe. El Rayo porta una vida de gos. Bé, de fet és un gos, però és que el seu amo no el té en les condicions en què l’hauria de tenir. El pobre animal viu permanentment tancat dins d’una... Bé, descobriu-ho vosaltres mateixos. Comencem per tant aquest número amb la història d’un animal, i us avancem que l’acabarem amb la història d’un altre animal. Curiosament, les dues històries tenen semblances i punts argumentals en comú, tot i que estan escrites per autors diferents i tenen intencionalitats i registres del tot dissemblants. -- Un nou començament, de Xavier Serra, capítols 8 i 9. Continuem la publicació d’aquesta apassionant novel·la de ciència-ficció, oferint-vos com sempre dos nous capítols. Alguna cosa està fent trontollar l’amistat entre Ralph i Hank. El primer es mostra distant i evita sempre que pot de trobar-se amb Hank. Aquest ho nota i, tot estranyat, intenta arribar al fons de la qüestió. Però no serà fàcil... -- El conseller secret, d’A. P. Txékhov. Una petita família de propietaris rurals es veu de sobte sotragada per la notícia de la imminent arribada d’un familiar de la capital que ostenta el rang (¡ni més ni menys!) de conseller secret. L’ama de la finca, una vídua terratinent però amb poca formació, de seguida es posa a tremolar pensant en les vergonyants diferències que quedaran evidenciades entre ella i el seu germà (el conseller secret), tota una eminència. Alhora, però, veu en aquella vinguda del germà una excel·lent ocasió pera promocionar el seu propi fill (un nen petit, que és de fet el narrador de la història) i demanar protecció per a ell. A través, doncs, dels ulls ingenus d’aquest infant, anirem descobrint qui és aquest estrany personatge del conseller secret, l’oncle, que acaba revelant-se com un home extravagant i ben poc assenyat, capaç de crear al seu voltant les escenes més estrambòtiques i més compromeses. La figura del conseller secret és alhora, també, la d’algú que de sobte troba la ¨vida autèntica¨ en un presumpte medi idíl·lic (rural), en excés idealitzat, figura que recorda els nostres ¨pixapins¨ o ¨quemacos¨, que són els noms amb què a ¨províncies¨ (passeu-nos el mot) es coneix la figura de l’estiuejant que ve de la capital. El conseller secret s’apassiona totalment per aquesta ¨vida¨ de la província, i queda enamorat dels paisatges, de la gent, dels jardins, d’aquella senzillesa pagesívola tan pintoresca i tranquil·la. El seu apassionament, però, serà un miratge, perquè, a l’hora de la veritat... Bé, no us ho contem; llegiu el relat i ho descobrireu vosaltres mateixos. -- Una cosa molt personal, de Tomàs Bosch. El senyor Cantallops ha estat abandonat per la seva dona. Totalment desconcertat, ha caigut en el pou de la depressió. El fill, que té cura d’ell, un dia se li planta al davant i li diu que així no pot continuar, que ha d’endreçar la casa i sortir una mica al carrer. -- Entre Suzanne i els ansiolítics, de Carme Moreno. També de ses illes (com el relat anterior) ens arriba aquesta peça que tracta sobre les relacions de parella, de vegades tan complicades. Les noces de la Margalida amb el Bakari seran l’escenari on es retrobaran els pares de la núvia, el Miquel i la Joana, separats des de fa vint anys. La Margalida està dels nervis i no sap què passara quan els seus pares es trobin després de tant de temps... -- Pensaments esparsos i inconnexos que tenia guardats en una carpeta blava, en el fons d’un calaix, i un que vaig enviar en una carta a una persona estimada, de Juglans Regia. Un títol una mica massa llarg potser pera un petit aplec d’uns pocs aforismes. -- Violència domèstica, de Blai Doménech. Una història que es podria considerar de terror, tot i que a primera vista no en tingui l’aspecte. L’Anaaxe és una noia independent que ho té tot pera ser feliç: és bonica, és intel·ligent, i té moltes altres virtuts. -- En despertar (Notes d’un psicòpata), de V. I. Briússov. Segon i darrer conte de terror en aquest número. Aquesta peça (és una traducció) pertany ja decididament al gènere, i és de fet un relat terrorífic (atenció), apte només pera aquelles persones sanes i equilibrades que estiguin disposades a assumir el risc d’endinsar-se en una història abassegadora i delirant, amb alguna escena de sang i fetge pel mig i unes descripcions molt explícites plenes de violència i horror. Briússov adopta amb aquesta obra un clar posicionament totalment en contra de la concepció rousseauniana ¨l’home és bo per naturalesa¨, i ens presenta un protagonista la malignitat del qual i els seus gustos sàdics farien empal·lidir el mateix marquès de Sade. Així doncs, quedeu avisats: vostra és la responsabilitat de decidir si llegiu, o no, aquesta peça clàssica de terror (la traducció de la qual, per cert, es presenta per primer cop en català ací, en exclusiva per als lectors d’aquesta revista), i, si ho feu, serà pel vostre propi compte i risc. El relat inclou, malgrat tot, unes interessants reflexions sobre conceptes com ara ¨llibertat¨, ¨realitat¨, ¨consciència¨, ¨cultura¨, i posa en escena el que actualment es coneix com a ¨somni lúcid¨ (de fet, l’argument gira al voltant d’aquest fenomen). Només afegir que, d’aquest mateix autor, en “La Lluna en un Cove” ja n’hem publicat anteriorment dos altres relats (no tan terrorífics, s’ha de dir): “El bust de marbre” (núm. 27), i “En el mirall” (núm. 28). -- El garrí esgarriat, de Joaquim Casal. I arribem al relat que tanca el número, canviant totalment de registre i passant de nou a històries més felices i alegres. Al principi d’aquest editorial us dèiem que aquest relat final tenia algunes semblances amb el relat del principi, i vosaltres mateixos ho podreu comprovar ara. En aquesta ocasió, però, el protagonista no és un gos, sinó un garrí. Resulta que l’Espardenyer s’ha trobat un petit garrí perdut pel poble, i ha decidit quedar-se’l en vista de la impossibilitat de saber a qui pertany l’animal. «¿I què en vols fer, d’un garrí?», li pregunta l’Espardenyera, la seva dona. És ben fàcil: només l’han de matar i menjar-se’l; així de senzill. Bé... En realitat, l’assumpte no resulta tan senzill; la cosa es complica una mica... Un relat que posa una nota d’humor molt fresca i resulta molt adient pera deixar un bon sabor de boca al lector. -- I bé, amics llunàmbuls, llegiu de pressa que aviat vindrà el número 42. Que acabeu de passar un bon estiu. ¡Salutacions!
