
Us recomanem aquesta magnífica novel·la: "Travessia", de Balta Navarro. Més informació, a la web de l'editorial El Toll: www.eltoll.cat
“La lluna en un cove”, revista literària en català: selecció de relats originals d'autors de tot el domini lingüístic, amb articles, traduccions, i una acurada presentació. DL:AB5392008. ISSN:1889-0997.

Número 30 de La Lluna en un Cove
Una petita tragèdia (petita per la brevetat de la narració) que ens demostra fins a quin punt el cor humà està subjecte a l’emotivitat patriòtica, la qual pot disparar-se fins i tot amb un simple gest dut a terme pel més insignificant dels homes.
Una dura i excessiva sentència ha caigut sobre Vashka, i el seu germà, Kirila, intenta per tots els mitjans demanar a les autoritats que l’alliberin per tal que pugui tornar a casa i pugui així continuar mantenint la seva família. L’autor critica en aquest conte la desastrosa burocràcia del zemstvo tsarista, i la injustícia que sovint s’aferrissa sobre els pobres camperols sense recursos. Però no només això. El conte esdevé incòmode per al lector si aquest assumeix el paper d’un dels personatges: el doctor, al qual Kirila demana que l’ajudi a fer que Vashka torni a casa per a continuar treballant. En efecte: no forma part de les atribucions del doctor determinar si un convicte ha de tornar o no a casa per a resoldre una situació d’extrema necessitat. Però, ¿ha de limitar-se a complir estrictament les normes? Perquè, això mateix, complir estrictament les normes, potser representi condemnar a mort o a la ruïna total una família sencera... ¿Se la jugarà per Vashka i els seus, o no? Al final, al lector li correspon determinar on és la ‹negror› del títol del relat: ¿en les perspectives de futur d’una família pobra?; ¿en el cor dels homes...?
El Bon és convidat a sopar a la casa que el Marc i la Vanessa tenen a la Mura. Després de sopar, el Bon ha de tornar amb el seu Clio sol a casa, enmig de la boira, i a més sota els efectes del que han begut i han fumat durant l’àpat. De sobte, la ràdio del cotxe sintonitza amb una emissora que emet un estrany missatge de la policia, que informa a totes les unitats sobre la necessitat d’interceptar un Clio blanc que avança des de Mura cap a Manresa. «És prioritari aturar-lo com sigui —diu el missatge—. Repetim: aquest Clio no ha d’arribar a Manresa. ¡Sota cap concepte! Disparin a matar si és necessari.» ¿Què està passant? ¿Disparar a matar, per què? Un relat impactant que us esclatarà davant dels nassos com una bombolla de sabó.
El relat L’estiu, de Francesc Alapont, ens aporta un quadre costumista centrat en l’Horta de València, a tocar de l’Albufera, i ens submergeix en un paisatge rural configurat per arrossars, per camps de blat de moro, per marges, per camins, per barriades on encara (en paraules de l’autor) «es respira a poble». Una narració senzilla, sense sobresalts, que intenta sobretot ser el retrat d’una època i d’un lloc concret, i que utilitza per a això, com no podia ser d’una altra manera, el ric i interessant lèxic local. Un relat on no passen grans coses, és a dir, on no són contats fets extraordinaris, però que, rabejant-se en la narració d’allò que és quotidià en la gent normal, resulta entranyable i ens recorda que la literatura pot ser també saludable recreació en les coses senzilles del dia a dia.
Una parella, davant d’una gran foguera i en presència del gran bruixot, es preparara per a un acte ritual d’una gran transcendència. Ambdós estan preparats, tot és a punt, però, en el darrer moment... alguna cosa inesperada irromp en escena i les coses prenen un caire ben diferent del que tothom esperava. Segons la pròpia autora, aquest relat s’inscriu dins del realisme màgic, i amb aquesta tintura desplega davant del lector una història punyent i que es presta a molt diferents interpretacions, donat l’alt caràcter simbòlic de tots els elements utilitzats en el conte.
Jules Verne: cap a la Immortalitat i l’Eterna Joventut, que fa un repàs sobre alguns dels secrets del genial escriptor francès: la seva vessant romàntica i la seva vocació ‹viatgera›, les influències que va rebre d’autors com ara Poe, les seves suposades relacions amb alguna o diverses societats secretes de la seva època, alguns criptogrames i anagrames secrets presents en les seves obres, alguns apunts sobre la poc coneguda poesia verniana... i moltes més coses. És a dir: un apassionant (i apassionat) resum de la vida i obra d’un dels autors més populars de tots els temps.
Bastó llancívol usat principalment pels indígenes australians per a caçar i lluitar, consistent en una mena de pala allargada, estreta i corba... Però també pot ser quelcom que et retorna amenaçador: el producte dels actes dels éssers humans; la realitat cíclica del nostre esdevenir.
Tabac de pota, d’Àngela Vallori, ens narra d’una manera molt poètica un dia en la vida de na Margalida, en paraules de l’autora: «la que viu i regna dins del seu palau, la gran cuinera de nits eròtiques, l’amant més subtil, la bruixa de tota intuïció.» El títol del relat fa referència a una varietat de tabac molt potent, que es fabrica a partir de les fulles de la ‹Nicotiana rustica›, i que presenta concentracions molt altes de nicotina. Us convidem a descobrir aquest i altres secrets que són guardats en casa de na Margalida.
Francesc Alapont (Catarroja, 1965). Els meus gustos literaris són variats: m’agrada llegir novel·la històrica, novel·la costumista, de suspens, de misteri... Tant s’hi val; mentre siga interessant i m’aporte entreteniment o coneixements em sent satisfet. En “La Lluna en un Cove” m’han publicat: “El sequer de Martino” (núm. 18), “El quadre” (núm. 23), “L'estiu” (núm. 30), i “Exàmens” (núm. 34).
Elisenda Guiu Pont neix a Barcelona el 1974 i actualment viu a El Masnou. Després de cursar el primer cicle d’Humanitats, es llicencia en Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. Paral·lelament, assisteix a diferents tallers de guió i dramatúrgia (Universitat de Barcelona, l’Obrador de la Sala Beckett, entre d’altres) que l’encaminen cap al món de la ficció. Des del 2004 escriu guions per a televisió, tasca que compagina com a freelance amb col·laboracions escrites a diferents mitjans. Autora de relats infantils i per a adults, ha publicat, entre d’altres, “Santa Inocencia”, premi L’Esparver 1994 i “Reflex”, finalista del Premi de Narrativa Mercè Rodoreda 2006. L’any vinent, publicarà el relat “Algú llegia la meva novel·la” en el volum “Historias del bus y del metro”. Per a “La Lluna en un Cove” (núm. 30) ha escollit un relat de realisme màgic titulat “La mà al foc”.
Em dic Àngela Vallori i vaig néixer a Palma el 1982. Des de ben petita m’ha agradat robar l’ànima a les persones per mitjà de les seves paraules i dels seus relats. De més gran vaig estudiar magisteri d’Educació Especial i posteriorment Psicopedagogia a Barcelona. Ara, de nou a Mallorca, em dedico a teixir tres arts: la d’ensenyar, la de cosir vestits i la d’escriure històries. Escric per a donar veu a la vida, perquè encara crec en les persones, en les seves històries i en les meves pròpies. Aquesta afecció m’ha regalat alguns premis de narrativa en edat escolar i més endavant el primer premi Art Jove 2008 de Relat en Català del Govern de les Illes Balears. En "La Lluna en un Cove" (núm. 30) he publicat "Tabac de pota".