“La lluna en un cove”, revista literària en català: selecció de relats originals d'autors de tot el domini lingüístic, amb articles, traduccions, i una acurada presentació. DL:AB5392008. ISSN:1889-0997.
dilluns, 9 de maig del 2016
"La lluna en un cove" núm. 66. Benvinguda
Segon número d’aquesta temporada i seixanta-sisè dins del còmput general de “La lluna en un cove”, revista literària. En aquesta ocasió, us portem illes, mars i badies; realment ha sortit un número molt marí, costaner o illenc, ara que ja anem de camí cap a l’estiu. Així doncs, amb l’olor de mar i, de fons, amb la xiscladissa de les gavines, comencem aquesta secció salabrosa amb la contribució del Jordi Gutiérrez, que des de Menorca ens envia una peça titulada “El col·leccionista de pipes”, el protagonista de la qual és un vell pescador que no tan sols col·lecciona pipes, sinó també alguns secrets. Després, Joan Carles Ventura, també des de ses Illes però en aquest cas des de Mallorca, ens relata en “De fit a fit d’horitzó a horitzó” les seves particulars aventures per l’arxipèlag, del qual es confessa irremeiablement enamorat, i ens explica el que ell, en el subtítol mateix d’aquest interessant text autobiogràfic, anomena: “Vivències illenques d’un valencià del litoral”. Maria Victòria Lovaina afegeix el relat titulat “L’habitació de la badia”, on realitat i ficció es confonen. I, finalment, Eulàlia Esteve tanca el bloc amb “La Lluna a la Terra”, un article en la línia dels que ja ha publicat abans aquesta jove escriptora, que narra en aquest cas les experiències viscudes en l’illa canària de Tenerife, on va passar diversos anys de la seva vida, i que, per tant, coneix en profunditat. Quatre peces, per tant, on el mar i el món insular té una forta presència; quatre textos que podreu servir-vos al vostre gust, en calent o en fred, i en l’ordre que més us plagui. ~ Intercalats entre aquests miradors al mar, hi ha la resta de proses diverses que completen aquest número. Les contribucions de Juglans Regia i de Juli Vert tenen entre si una clara dissonància volumètrica (en referència a l’extensió de cadascun dels seus respectius textos), però comparteixen, si més no, una certa gosadia irreverent, i finsitot temerària, en voler ficar el dit en determinades nafres de la nostra societat actual. Jaume Flo, per la seva banda, diu que “Surto a comprar tabac”, i veurem on acaba. Rosa Bragulat s’apunta a la festa amb l’article titulat “Artista-burgesia: Dicotomia a “Cigales i formigues” de Rusiñol”. I, per si tot això fos poc, hem convidat també ni més ni menys que tres grans mestres de la literatura clàssica universal que els lectors d’aquesta revista ja coneixen prou bé. Thomas Hardy ha insistit moltíssim en el fet que la música ha de posar-la tant sí com no “El violinista ambulant”, i el Carles Llorach-Freixes el secunda amb entusiasme. Alhora, Nikolai Gógol, lluny d’aturar-se a escoltar la música, es posa a parlar a les parets “Sobre l’arquitectura del nostre temps”. I tot això, mentre Lev Tolstoi posa en pràctica els seus “Dots diplomàtics” per tal d’evitar que el primer acabi barallant-se amb el segon. ¿Ho aconseguirà? Ah... ¡Que n’és, de difícil, reunir tants genis de la literatura en un mateix indret sense que acabin armant gresca! Però mireu... ¡Vaja! Ara tots junts s’agafen de les mans, aquests tres i els altres, i fan rotllana en la platja a l’espera que, sobre la remor de les ones, comenci a sonar... Vet ací, ja el tenim: el violinista dóna inici a la seva estranya, encisadora melodia... ¡Tothom a ballar! ~ Redacció de “La lluna en un cove”.