“La Lluna en un Cove”, número 51. ~ Contingut: “Anna Karènina”, de L. N. Tolstoi (caps. novè, desè i onzè). «Bé, ja s’entén –va prendre Stepan Arkàdievitx el seu torn de veu–. Però en això rau la finalitat de l’educació: transformar-ho tot en un plaer» «Bé, si aquesta és la finalitat, jo preferiria ser un salvatge» «Prou que n’ets, de salvatge. Tots els Levin ho sou» ~ “La neu fosa” (V), de Maria Guasch. La Natàlia s’agafava del bracet de l’Anna, com si fossin amigues de tota la vida. Ella es deixava fer. Tenia por d’arribar al teatre. «Tu no m’escoltes» L’Anna va mirar-la fugaçment. «¿És que sempre estàs a la lluna o què? Deia que segur que et fem riure, nosaltres, amb les nostres festes. Comparades amb les de Barcelona...» «No, si jo no... Amb les monges, ¿què vols...?» La Natàlia l’observava de prop. «¿És que no us deixaven sortir o què?» «Algunes anaven a les festes del barri» Treia una fumera blanca de la boca, que es desfeia en l’aire. De les profunditats del bosc, arribava l’udol d’una òliba. ~ “Una Roma particular” (IV), de Marta Nin. A la ciutat eterna, els pelegrins cristians retien homenatge a les despulles i relíquies dels apòstols Pere i Pau i dels primers màrtirs. El nombre de fidels que anaven i venien era molt gran, motiu pel qual es van construir hostatgeries i finsitot parròquies i hospitals pera atendre’ls. Sovint els pelegrins s’aglutinaven per nació i va ser així com van néixer el que a Roma s’anomenen ‹esglésies nacionals›. Des de terres catalanes també es duien a terme pelegrinatges tant de tipus devocional com penitencial. ~ “Kew Gardens”, de Virginia Woolf, amb traducció de Carles Llorach. Des del parterre oval s’alçaven potser un centenar de tiges que, a partir de la meitat, s’expandien en fulles cordiformes o lingüiformes i que desplegaven al capdamunt pètals vermells o blaus o grocs amb la superfície clapejada de pigues de color; i, des de la penombra vermella o blava o groga de la gorja, emergia una vareta recta, rugosa, recoberta de pols daurada i acabada en una mena de pom. ~ “Lo temps vetust”, de Josep Maria Prió. Va anar obrint els ulls i, durant més de mitja hora, va romandre estirat panxa enlaire sobre el matalàs d’humus format pels anys d’acumulació de fulles mortes, observant l’entramat de branques d’alzina que li feien de sostre i que, movent-se a mercè de l’oreig xardorós, obrien i tancaven petites escletxes que deixaven passar el sol entre el seu fullatge. ~ “La pana”, de Tomàs Bosch. ¿Heu tengut mai un cadàver a ca vostra? Jo n’hi tenc un. Dins la banyera. És el meu marit. ~ “Nit de lluna”, d’Alexandr I. Kuprín. Per la nit, a camp obert, sota la insistent llum brillant de la lluna, els sentits adquireixen una mena d’estranya, fina susceptibilitat. De mica en mica, l’estat nerviós del meu company va començar a encomanar-se’m; vaig provar de posar-me a cantar, però jo mateix em vaig horroritzar d’aquell so tan forçat i fals que va sortir de la meva gola. Sentia sobre la meva cara, de costat, la mirada fixa de Gamov, i em vaig girar cap a ell. Va quedar palès que ell havia estat esperant aquell moviment. ~ “Sempre cerques històries guapes”, de Carme Moreno. «¿Com ha anat el viatge? –et demana mentre t’abraça amb calidesa–. ¡Que bé! Estic molt content que hagis vengut» «Bé. M’ha costat decidir-me, però ja som aquí –li dius mentre l’abraces de forma poc efusiva–. He vengut de bon rotllo –l’avises–, estic disposada a passar unes bones vacances amb tu. ¿On anam ara?» «Ja veuràs com això t’agradarà molt –somriu–. Agafarem un taxi i anirem fins a Yoff. És un poble de pescadors, molt proper a Dakar. Ho vaig descobrir de seguida que vaig arribar a Senegal pel maig i fins ara no hi havia tornat. A Yoff he trobat un alberg que està bastant bé de preu i, a més, està devora la mar. Ja veuràs, Núria, que el millor del país és la gent. A mi ja em coneixen pel barri. He parlat amb els veïns; m’he fotografiat amb ells; he pescat amb ells –el Frederic es toca el pit de l’esquerra mentre parla alt i amb vehemència–. T’encantarà, Núria, perquè Yoff és l’essència d’allò que és Senegal» «¿On és la parada de taxis?», li dius. No li vols donar molta coa perquè et sembla que tot allò que et conta és un pèl exagerat. Quan vivíeu junts ja tenia tendència a magnificar les coses que li passaven. «El primer dia ja vaig tenir la sort de conèixer una família» Tens la sensació que el Frederic sembla no adonar-se que no t’interessa gens tot allò que t’explica. «Ja te’ls presentaré –insisteix–, són uns amics de l’alberg on dormirem i són encantadors. Tenc moltes ganes que els coneguis. Tenen una petita tenda de menjar i cada matí hi vaig a comprar el millor cafè ‹touba› de Senegal» El Frederic parla escopetejat mentre mou el braç dret pera gesticular millor i amb l’altre duu la teva maleta gran. «Sí –dius amb poca emoció–. M’he pres un vàlium i estic un poc adormida encara», intentes dissimular. «Això és un paradís. Aquí no et faran falta les pastilles pera dormir...» ~ “La Lluna en un Cove”, revista literària, número 51. De venda en aquesta web.
