"Anna Karènina", de L. N. Tolstoi (caps. sisè, setè i vuitè). Els Levin i els Xtxerbàtskill eren dues antigues cases nobles moscovites, i entre totes dues sempre hi havia hagut unes relacions de proximitat i d’amistat, que s’havien refermat encara més durant l’època en què Levin havia estat estudiant. -- "L’Ombria", de Jordi Sebastià. Un esclat de roselles, vermell sang, pintava els ondulants camps d’ordi, dibuixant quadres plens d’expressió i sensibilitat. Un sol radiant omplia de lluïssors hipnòtiques tot el que la seva llum abraçava. Però allà dalt, en la foscor induïda pel rocam proper, el mas, impertèrrit, desafiava amb la seva imposant presència les terres i els habitants de la vall. -- "L’increïble cas de Pere Portes", d’autor anònim (s. XVII). En l’any de 1608, a 23 d’agost, estant Pere Portes, pagès de Tordera, del vescomtat de Cabrera, molt descuidat en sa casa, amb la seva muller i família, li van exposar un reclam i van fer després, en virtut d’un acte de debitori que ell alguns anys abans havia firmat de certa quantitat, execució de sos béns. I en dita execució, i pera fer aquella, van venir los oficials de la cort d’Hostalric, que és lo cap de tot lo vescomtat. I perquè dit Pere Portes estava obligat, amb escriptura de terç, amb béns i persona, essent dits oficials en sa casa de dit Pere Portes, lo van prendre amb un sagrament i homenatge i van inventariar tots los béns. -- "La neu fosa" (IV), de Maria Guasch. Abans d’estar malalta, i finsitot quan ja ho estava, la mare de l’Anna tenia la necessitat d’explicar la mateixa història una i altra vegada. Ho feia sobretot pel Tomàs, pera que no oblidés el seu pare, ni el poble on havia nascut, ni com ho havien perdut tot per la delació d’un que era bon amic. -- "Tot el que podia ser fet malament", d’Adalbert Cirino (cap. XVI i Epíleg). ¿Puc dir que, després d’un lapse de temps incert, vaig prenent novament consciència de mi mateix? Avance, mentre vaig recobrant el coneixement, a través d’un espai que no sabria ben bé com definir. Aquesta foscor absoluta en què m’he vist immergit va sent substituïda gradualment per una tènue lluminositat que no sé d’on ve. -- "El Pirata", d’A. I. Kuprín. Hom l’anomenava ‹el pobre del gosset›. Els detalls relacionats amb la seva biografia, la seva família, o el seu caràcter, eren coses que ningú no sabia, i que a ningú no interessaven. Era un vell alt i secardí, amb uns cabells canosos esbullats i una cara d’empedreït beverri solitari; tremolava sempre, vestit amb aquells seus sòrdids parracs, impregnats de pudor d’alcohol i de la ferum de les més miserables tavernes. -- "El bar “La Cala Petita”", de Joan Millet. S’encamina al bar de “La Cala Petita”. Allà vol saber si el Vicenç està content amb el peix que li ha portat el seu fill per al dinar que té avui. A mig camí, entre xerrada i xerrada, encén el caliquenyo que tenia reservat per al diumenge, i més amb la satisfacció de saber que ell i el seu fill han complert. Feina feta. -- Una imatge, un text: "El Mil Cinc-cents", de Carles Llorach. El Mil Cinc-cents tenia un curiós tauler de control: la velocitat la marcava una mena de termòmetre horitzontal el mercuri vermell del qual s’anava allargant cap a la dreta a mesura que la velocitat augmentava. També tenia un comptaquilòmetres dels que es poden posar a zero. Al meu pare li agradava comprovar les distàncies que recorria i, abans d’un viatge llarg, el ‹resetejava›, com diríem ara. Un dia que vam fer més de quatre-cents quilòmetres es va descuidar de mirar el que marcava el comptador abans de sortir del cotxe al lloc d’arribada, i després ja no hi va pensar més. Jo em vaig quedar jugant a dins del cotxe, i el piu de posar a zero va atreure la meva atenció. Vaig començar a pitjar-lo i els números van començar a moure’s ràpidament amb la intenció de posar-se a zero; vaig entreveure el tres-cents cinquanta-cinc, el tres-cents quaranta-quatre, el tres-cents trenta-tres i de sobte em vaig adonar del que estava fent: em vaig aturar al dos-cents vint-i-dos. El meu pare miraria el comptaquilòmetres i els comptes no quadrarien. I així va ser: més tard va recordar-se d’anar a mirar la distància recorreguda, i la quantitat no li lligava per enlloc. Va demanar-me si havia tocat el piu de posar a zero i li vaig contestar que no; va insistir i vaig continuar negant-ho; va dir que només era pera saber si funcionava, però em vaig entossudir a declarar-me innocent. Aquella ratificació en la mentida em va deixar una llaga inesborrable: jo ja no em podria fiar de mi mateix, havia perdut el que ens havien dit que havia de tenir tot home d’honor: el valor de dir la veritat. Em vaig veure despullat. -- I també: Jocs verbals -- Recursos literaris -- Diccionari de mots antics... -- Número 50 de "La Lluna en un Cove"
