(Fragment abreujat): Si ens preguntéssiu què tenen en comú les peces que hem inclòs en aquest nou número (el 47) de “La Lluna en un Cove”, la resposta seria ben senzilla i ben simple: res en absolut. I, realment, és així com sona. És tan gran la disparitat de la selecció de textos que publiquem en aquesta ocasió, que, finsitot a nosaltres, que tenim, quant a temàtiques i estils, l’heterogeneïtat com a divisa, ens resulta, sincerament parlant, difícil justificar una tal tria. Hem procurat, això sí, fer com sempre hem fet: seleccionar el material més interessant d’entre totes aquelles propostes (no poques) que han arribat a la nostra redacció llunàmbula. Hi ha, a més, moltes novetats: algunes coses acaben, i altres comencen; nous cicles i noves il·lusions. ¿Què és el que acaba? Molt fàcil: la novel·la de Xavier Serra “Un nou començament”, que us hem ofert per capítols des del primer fins a l’últim. Així doncs, finalitza aquesta trepidant aventura de ciència-ficció, que ens ha fet viatjar a la velocitat de la llum a través de l’espai, a dins de la nau New Eve. Aquells que us vau quedar sense alè amb els capítols que us vam oferir en l’anterior número, ara ja podreu respirar. Per cert, una notícia sobre aquesta novel·la: l’editorial El Toll ha previst publicar-la en format llibre i incorporar-la al seu catàleg de narrativa, cosa que trobem que és motiu de felicitació pera l’autor. -- Continuem: dèiem que unes coses acaben, i unes altres comencen: en aquest cas, són dues les obres que a partir d’ara formaran part de la secció de publicació per capítols. En primer lloc: “Anna Karènina”, de L. Tolstoi, amb una nova traducció directa al català. No caldria potser comentar que es tracta d’una de les novel·les més famoses de tots els temps, objecte de diverses versions cinematogràfiques. A partir d’ara, els seguidors de “La Lluna en un Cove” podreu gaudir de la versió íntegra de la novel·la, a raó de dos capitulets per número. En segon lloc: “La neu fosa”, de la jove escriptora Maria Guasch, que us recomanem molt vivament; una obra que va rebre un accèssit al “Premi de novel·la breu ciutat de Mollerussa” 2012. -- Més coses: secció de traduccions. Són també tres les peces que us presentem en aquest número (i un cop més volem incidir sobre la referència a la total disparitat del material ací aplegat): per una banda, Jordi Castellet, en la seva faceta com a traductor i curador de textos, ens envia “Dos sermons del mestre Eckhart”, de Johann Eckhart de Hochheim, filòsof alemany de l’orde dominicà, professor a París i a Colònia. ¿Filosofia i teologia medieval, en una revista literària?, us podeu preguntar. Bé, ¿i per què no? Al cap i a la fi, també això és literatura, encara que unes tals peces vinguin mancades (almenys d’antuvi) per una clara intencionalitat estètica. De qualsevol manera, potser a molts lectors d’entrada els sobtarà trobar aquests ‹sermons› medievals entre les pàgines de “La Lluna en un Cove” [...]. A aquests i a tots en general us recomanem que llegiu la nota introductòria que el traductor aporta pera presentar els textos; veureu que allà queden justificades moltes coses, si és que calia realment justificar quelcom. Per la nostra banda, a nosaltres no ens ha calgut cap raó particular pera incloure aquests textos en la revista; simplement els hem trobat interessants, i dignes d’atenció. -- Saltant ara a segles no tan llunyans del nostre, i recuperant intencionalitats que es decanten més aviat vers el concepte que tenim actualment sobre la literatura en sentit estricte, us presentem el conte “Una lliçó de mundanitat”, d’Anton P. Txékhov. La qual peça, si bé ho mirem, no deixa d’aportar també, com qualsevol text al cap i a la fi, la seva pròpia filosofia, en darrer terme; o bé, tal vegada, la seva pròpia ‹ordenació› del món segons una determinada escala de valors, que s’expressen explícitament o implícita. En aquesta ocasió, Txékhov ens parla, bàsicament, sobre la ingenuïtat i sobre el seu trencament a causa d’un determinat esdeveniment explicat en el conte. Pera elaborar l’argument, se’ns planteja una situació que, tot i estar ubicada temporalment en l’època de l’autor (s. XIX), ens sobta per la seva incontestable actualitat en aquests anys que ara corren: la cosa va sobre relacions de parella i sobre els tercers implicats: en aquest cas, els fills de la parella anterior. La narració arranca dibuixant una escena ben coneguda en els nostres dies: hi ha hagut una separació (sembla que traumàtica) d’un matrimoni que ha portat al món dos fills (bé, això dels ‹dos› fills ja no és tan normal en la nostra època, que té els índexs de natalitat que tots coneixem, però vaja...); la nova relació afectuosa més o menys formal que estableix la dona separada (a càrrec de la qual ha quedat la mainada) genera un seguit de problemàtiques a diverses bandes que desembocaran en la situació crítica que es descriu en el relat. Tanmateix, sembla que Txékhov vulgui posar la titlla sobre la innocent (i sagrada) ingenuïtat d’un infant (un dels protagonistes) que es sentirà traït amb roïnesa per un altre dels personatges que intervenen en la història. -- Continuant en l’apartat de traduccions, us presentem, per primera vegada en “La Lluna en un Cove”, una peça d’un altre dels grans mestres clàssics del relat: Edgar Poe. Potser no caldrien presentacions. D’ell ha estat dit a bastament que, amb la seva genialitat, va saber crear un estil de narració breu que marcaria un abans i un després pel que fa a aquest format; alhora, va desenvolupar i establir les bases per al gènere policíac o detectivesc; valorats són els seus poemes; i inoblidables són, per descomptat, els seus relats de terror, un dels quals tenim la satisfacció de presentar-vos ara i ací a tots vosaltres: “La caiguda de la casa Usher”, un autèntic malson amb ambientació gòtica, delirants presències fantasmagòriques, fets extraordinaris i un desenllaç apoteòsic i fulminant, anunciat al mateix títol. Però, atenció: ¡molt de compte! Tingueu present que aquesta peça, tot i que terrorífica certament, va molt més enllà d’un ‹simple› conte de por: sobretot en la primera part, Poe, amb molta habilitat i agudesa, es dedica a fer un seguit d’exposicions, destrament imbricades a dins de l’argument, sobre el funcionament de la psicologia humana: ens parla sobre les percepcions, sobre les impressions, sobre la memòria, sobre les evocacions, sobre el caràcter de les coses i dels subjectes i sobre la ‹inter-influència› mútua que existeix (o pot existir) entre ambdós... construint d’aquesta manera una mena de compendi ‹lúdic› (per la seva condició literària) del saber que en la seva època hi havia sobre el funcionament intern de la ment humana. Ens parla també sobre art, i molt especialment sobre art abstracte, en un moment (atenció: primera meitat del s. XIX) en què aquest encara no s’havia desenvolupat formalment com a tal; avançant-se, per tant, al seu temps i demostrant la seva genialitat, no només en l’aspecte purament narratiu, sinó també en l’aspecte conceptual. Molts crítics consideren que, de fet, “La caiguda de la casa Usher” és una de les narracions més complexes de Poe, tant pel que fa a l’exposició d’idees com pel que fa a l’estil, marcat per una exuberant i deliciosa prosa barroca. Els lectors de la revista teniu, per tant, el privilegi de gaudir d’aquesta nova traducció al català. -- En la secció de relats originals, tenim, per una banda... [...]. -- Per una altra banda tenim un bloc de ‹parides› (reivindiquem per tant la ‹parida› com a gènere literari), encapçalat per Juglans Regia, amb dues peces: “Nova selecció de parides” (‹nova› perquè aquest autor ja va publicar anteriorment en aquesta revista el recull “Tretze parides tretze”), i el microrelat “L’univers és infinit”, que no deixa de ser també una ‹parida›; aquesta, però, tan grossa que s’ha cregut convenient publicar-la a part, com a peça independent. Juglans Regia és en aquest cas secundat per un altre autor: Juli Vert, que aporta, en la mateixa línia, la petita obra “Quan morim anem al cel”, completant el bloc ‹paridístic› (amb l’arrel ‹parida› i el sufix ‹-ístic›, del llatí ‹-isticus›, del grec ‹-istikós›, es forma el neologisme ‹paridístic›, que és adjectiu i té per tant flexió de gènere i nombre, igual que ‹novel·lístic›, ‹assagístic›, ‹aforístic›, ‹periodístic› i altres). -- Per cert, recuperem en aquest número la secció dedicada als jocs verbals: hi ha un creuigrama, un sil·labarisme, i un missatge codificat. Observeu amb atenció aquesta secció perquè hi ha premis... -- Més coses: nova secció de la Marta Nin (autora dels relats “El meu país” i “L’or i la porpra”, publicats anteriorment en aquesta revista), que, des de Roma, ens ha promès enviar-nos un seguit de petits articles agrupats sota el títol “Una Roma particular”; ¡no us ho perdeu! -- Finalment, incloem també una extensa entrevista a Elena Villalba, autora del llibre d’assaig “Spock i jo. De la ciència-ficció a l’espiritualitat” (Llibres de l’Índex, 2011). -- Tanquem el número amb la secció dedicada a l’obra gràfica, on ja sabeu que trobareu il·lustracions basades o inspirades en relats publicats en números anteriors de la revista. ¿Voleu saber quin ha estat el relat que ha quedat il·lustrat per un artista gràfic, i qui n’és l’autor? Doncs és ben fàcil: mireu-ho vosaltres mateixos accedint a l’apartat “Obra gràfica”, al final d’aquest número. -- I bé, amics llunàmbuls: ¿veieu com teníem raó quan començàvem fent referència a la disparitat de peces seleccionades i publicades en aquest número? Teologia medieval, viatges futuristes a través de l’espai, novel·les tolstoianes, contes txekhovians, relats de terror gòtic de Poe, articles des de Roma, jocs verbals, entrevistes, parides, il·lustracions, relats originals en català de diversos autors... -- (Aquest és el fragment abreujat de l'Editorial del número 47 de "La Lluna en un Cove")
