Havíem acabat de passar les fosques figures dels molins, un dels quals brandava ben desmanyotadament les seves grans aspes, i havíem deixat també enrere l’stanitsa, quan vaig començar a notar que el camí quedava més ple de neu i esdevenia més feixuc, i que el vent, des de la banda esquerra, adquiria més força i feia voleiar de costat les cues i les crineres dels cavalls mentre amb semblant obstinació aixecava i s’enduia els borrallons que les peülles i els patins arrancaven en el seu avançar. El so de la campaneta es va esmortir. Per alguna obertura de la mànega se m’escolava un fil d’aire gelat que m’arribava a l’esquena, i vaig remembrar el cap de l’estació aconsellant-nos que millor era no viatjar, car corríem perill de passar tota la nit anant perduts d’una banda a una altra o finsitot de congelar-nos pel camí. -- El relat "La tempesta de neu", de L. N. Tolstoi, amb traducció de L. M. Peimú, està inclòs en el número 46 de "La Lluna en un Cove".
