“La lluna en un cove” núm. 70. Especial “¡Maaaauu!” - Benvinguda

¡Gats, gatassos i gatots! ¡Gates, gatines i gatetes! Poseu-vos tots plegats a miolar a la lluna (en un cove, és clar), perquè arriba... ¡L’especial “¡Maaaauu!”! ~ ¿Que per què? Oh, quines preguntes que feu... Prou que sabeu que, entre els mals vicis d’aquesta revista literària (que en tenim diversos i ben lluïdors), hi ha el de fer de tant en tant algun especial sobre alguna figura... peculiar, susceptible de ser literaturitzada, cosa que no necessàriament vol dir cap cosa lletja, o sí, depèn de com us ho vulgueu prendre. Els moixos, és clar, són uns animals que no deixen indiferent ningú, i ja vénen, de fet, amb una sòlida i reputada carrera literària com a personatges de les històries de ficció més diverses. El gat, ja sabeu: un ésser misteriós, silenciós, que sembla viure entre dos mons: el real i aquell que només poden veure els seus ulls actinoftalms; el gat, aquella criatura adorable i menyspreable, que de vegades té coses de mamífer, però molt sovint de rèptil; el gat, protagonista de tantes històries de por o de misteri... ¿Quines coses no s’han dit encara sobre els gats...? ¿Set vides, dieu, que tenen? Així, doncs, deu gats són setanta vides en total. Amics i amigues de “La lluna en un cove”, en el número 70 de la nostra revista, hem volgut retre un homenatge al gat com a figura literària, i per això hem recopilat diversos relats on aquest animaló apareix, o bé com a protagonista principal, o bé com a personatge destacat de la història. Moltes d’aquestes peces literàries han estat expressament redactades per a aquest especial, en concret les dels escriptors: Joan Lladós, Maria Guasch, Jaume Flo, Eulàlia Esteve, Rosa Bragulat, Rosa Saureu, Guillem Chiner i Carme Moreno. Hem inclòs també diverses traduccions, i un relat de l’escriptor Sergi Monteagudo, extret del seu llibre “¿Quant valen els teus somnis?”, en el qual un gat molt especial juga també un paper important (en un escenari, per cert, una mica exòtic). ~ Pel que fa a les traduccions (realitzades, com sabeu, per la redacció de la revista, si no es diu el contrari), permeteu-nos només apuntar un parell de coses. “Moment tràgic”, de Pàvel V. Zassodímskill (1843-1912). Es tracta d’un escriptor rus totalment desconegut fora del seu país. Per desgràcia, existeix poca documentació sobre aquest interessant autor (s’aporta a peu de pàgina l’adreça d’una de les poques webs que s’han trobat amb alguns breus apunts biogràfics*1); en llengua no russa, la informació sobre ell és, directament, inexistent. Pel que fa a “El gat d’en Dick Baker”, de Mark Twain, el traductor, que en aquest cas és en Carles Llorach, ens diu: «És un fragment d’un llibre on en M. Twain relata els viatges que va realitzar a la dècada del 1860 recorrent el Salvatge Oest. El llibre en anglès es titula “Roughing it”, que podríem traduir per “Passant-les magres” o també per “Dormint al ras”, cosa que ja ens indica el tipus d’aventures en què es va veure immers. El relat escollit parla dels miners, o, més exactament, dels buscadors d’or. La recerca de l’or constitueix, al meu parer, un dels principals mites fundacionals dels Estats Units i una justificació, si no de la idiosincràsia dels seus habitants, sí del tipus de política que promouen i la ideologia que propaguen els seus líders. El buscador d’or és un personatge absolutament individualista que només pensa en el benefici propi; a costa del seu esforç, sí, però sobretot a mercè de la sort, com un jugador. I nosaltres ens l’imaginem com el prototipus d’home lliure, que no vol dependre de ningú, que s’espavila pel seu compte, que no es vol esclavitzar en una feina a sou. Però desconeixem la quantitat d’homes lliures que va produir l’or i la quantitat de llibertat de què van gaudir. Això sí, no els podem negar la sòlida aurèola de romanticisme mascle que els envolta. “Roughing it” és un dels primers llibres de Mark Twain, però l’estil que després caracteritzarà les seves novel·les més famoses ja s’hi insinua de ple: ironia, amor pels personatges i llenguatge entre desmanegat i heroico-còmic. En la història literària dels contes de gats, en tenim un parell de molt famosos: “El gat negre” de Poe i “Tobermory” de Saki. També Zola (“El paradís dels gats”) i Balzac (“Lamentacions d’una gata anglesa”) van compondre contes amb gats o gates com a protagonistes; i Pierre Loti (escriptor, militar, viatger) ens explica en un relat commovedor el contrast entre una gata francesa i una de l’Indoxina a “Vida de dues gates”. Hem triat el conte de Twain perquè ens dóna un primer tast de l’estil inconfusible de l’autor i perquè, tot i que el fet d’atribuir qualitats humanes als animals a l’hora de fer-los protagonistes d’històries és molt comú, el que marca el cas d’en Twain és la distància que posa en aquesta personificació.» ~ Així doncs, ¿què més podríem afegir des de la redacció de “La lluna en un cove”? Saludem des d’aquí aquells que teniu al·lèrgia als gats, o simplement aversió. I donem les gràcies a tots vosaltres: tant als col·laboradors literaris com als lectors i subscriptors de la revista. ~ Com sempre, el número es completa amb diverses peces de les seccions habituals de la revista (consulteu l’índex). ~ Només un últim consell: quan es faci de nit, i surti la lluna (però és que ja ho podeu fer, perquè la teniu ara mateix entre les mans)..., traieu el cap per la finestra, mireu-la atentament, i, amb aire somniador, o enamorat, o com us vingui de gust, féu un llarg i prolongat: ¡Maaaaaauu! ~ ¡Feliç lectura! ~ Redacció de “La lluna en un cove”.