divendres, 23 d’octubre de 2015

"LLEUC" 62 · Benvinguda

Virolat, ço és, que presenta colors varis i vius. Arriba així el nou número de “La lluna en un cove”, amb una selecció de materials literaris ben diversos que, si haveu tendència a donar-vos a excentricitats d’aquestes, us faran gaudir d’allò més. Originals relats vinguts des de tots els racons del domini lingüístic català, assajos sobre temes actuals, vinculats, això sí, al món de la literatura, traduccions de peces clàssiques... ¿Es pot demanar més? ¡Sí! I tant: sempre es pot demanar més. Això, nogensmenys, és el que de moment podem oferir als vostres esperits inquiets, àvids d’estímuls vitals envasats al paper. Pareu esment, si és que sou capaços d’apartar un instant la vostra atenció de les pantalletes que a la callada recopilen dades sobre la vostra existència; fixeu-vos en el material que portem, si és que encara algú pot en aquest món fixar-se en alguna cosa no electrònica amb un mínim d’interès. ¿Una pèssima introducció? ¿Dificultats havem, dieu, pera congraciar-nos la benvolença d’un públic potencial? ¡Al diable els melindros, les llagoteries, les ensarronades i les impostures! Però deixem ja les introduccions, reeixides o no, i passem ja a enumerar les peces que conformen aquest número de la revista. ~ Des de les illes ens arriben dos relats desiguals quant a extensió, similars quant a temàtica, colpidors tots dos. Es tracta de “Sobreviuràs”, de Joana M. Garau, i “Per ventura serà demà”, de Carme Moreno. Relacions amoroses, infidelitats, desenganys, frustracions i altres delícies expressades des del punt de vista ginècic d’unes dones, les protagonistes, que d’alguna manera es senten víctimes d’uns amors amb tendència a presentar-se més aïnes com a simples passatemps lúdics, i que deixen per això algun record i moltes ferides. ~ Lourdes Corbera, des de Barcelona, desertora en aquest cas de temàtiques amoroses (l’autora, volem dir, no pas la ciutat; o també, aneu a saber) ens burxa juganerament amb una proposta narrativa que basteix un escenari surrealista a partir de la clàssica pregunta: ¿Què passaria si...? Sota el títol “¿Realitat o ficció?” ens presenta el malson d’un home que un bon dia, en tornar a casa seva, veu que... Però, ¿és necessari espatllar l’efecte sorpresa? Direm només que la cosa va de cases i de cossos, i no demanarem disculpes per aquest absurd joc de paraules que ens ha sortit així a rajaploma. ~ En una línia similar, l’Eduard Creus, des d’Igualada, ens presenta igualment una disrupció del pla real; l’element fantàstic, en aquest cas, portarà el protagonista del conte a un “Alliberament”, que de fet és el títol de la peça. ~ «Us envio un original que vaig escriure fa uns 25 anys», ens escrivia l’andorrà Joan Lladós, instal·lat a l’Urgell. El relat en qüestió porta per títol “L’avi, un matí qualsevol”, i és realment una peça molt notable, tant pel que fa a la història, com en allò que té a veure amb l’estil i el lèxic emprat (interessant i ple de deliciosos localismes ben triats). ~ Passem a l’apartat de traduccions, on trobareu tres peces. En primer lloc, el conte breu “L’art i la humanitat”, de Txékhov, que sembla partir de la pregunta: ¿Ens fa l’art més o humans o no? ¡Galdosa pregunta! Segonament, el tractat “Sobre l’ensenyament de la història universal”, de Gógol, que té com a mèrit, per una banda: 1) establir unes directrius pedagògiques generals bàsiques en un moment (1832) en què, segons sembla, els professors d’història no solien aplicar uns mètodes especialment atractius als estudiants; i, per una altra banda: 2) desenvolupar un resum eficaç de tota la història de la humanitat amb només unes quantes pàgines (i potser us pregunteu: ¿és això possible?). Així doncs, tant si sou professors (o alumnes) d’història com no, estem convençuts que aquest petit tractat us resultarà, com a mínim, curiós. En tercer lloc, ¡atenció!, un magnífic relat de ficció titulat “La sílfide”, signat per la ploma de V. F. Odóievskill, del qual autor, per cert, en aquesta revista anteriorment vam publicar una excel·lent peça titulada “La ciutat sense nom”. En aquesta ocasió, hem triat un text que vincula l’element fantàstic a la pràctica alquímica i cabalística... (de fet, diu la llegenda que l’autor mateix era donat a exercir-se en aquests misteriosos camps). En aquest text (pareu esment) es fa referència a dos nostrats importants escriptors medievals: Arnau de Vilanova i Ramon Llull. I encara una altra cosa, pel que fa a la vehiculació formal de la història, narrada a partir de les cartes i del diari personal del protagonista, d’una manera que recorda força la novel·la “Dràcula”, d’Stoker, publicada uns seixanta anys després d’aquesta peça d’Odóievskill que presentem ací. Tradicionalment s’ha considerat que el “Dràcula” d’Stoker oferia un suposat plus d’originalitat pel que fa a aquesta forma de narrar a la qual fem referència, però ja veiem que la fórmula usada pel cèlebre escriptor irlandès no va inventar-la ell, ni de bon tros. ~ Tanquem aquest número amb dues peces de no-ficció: un petit assaig, i un article de crítica literària. “El temps truca i reclama la seua contribució”, de l’escriptora valenciana Estel Julià, ens fa reflexionar de nou sobre la memòria i el paisatge. Després, Rosa Bragulat, des de Barcelona, aporta un punt de vista nou i molt interessant sobre una obra important de la literatura catalana, amb el seu article titulat “La novel·la “Mirall trencat” i els set pecats capitals”. ~ Com veieu, realment aquest número presenta una gran varietat, quant a temàtiques, estils, intencionalitats i procedències dels autors: Illes Balears, Andorra, Catalunya i País Valencià (sense comptar, és clar, les traduccions, vingudes d’altres parts del món). Una bigarrada festa de prosistes desacomplexats, alguns d’ells probablement reincidents, reunits en aquest seixanta-dosè número de “La lluna en un cove”, que esperem que us agradi a vosaltres tant en llegir-la com a nosaltres ens ha agradat en preparar-la.