dilluns, 8 de setembre de 2014

"LLEUC" 56 · Fragments

“Batec de l’adéu”, d’Emma Zafón. Els avis recorden quan els masos de Llucena bullien de vida. «Havia de caminar dues hores des del mas de Llepassar fins a l’escola», diu sempre ma iaia. [...] «¿Et fa pena vore ta casa derruïda?», vaig preguntar-li una vegada fa molts anys. Però els avis no responen a les preguntes incòmodes. Ho van aprendre a la postguerra, en els anys dels silencis obligats i de les clatellades immerescudes. Llepassar va morir fa temps. També ho van fer tants altres masos que jo tan sols conec d’oïdes. El Fontanal, el mas de Garcia, la Fogenta, la Mina, el mas d’Evarist, Ferrerola... Dels quatre mil habitants que Llucena tenia censats a principis del segle XX, més de la meitat vivien en masades. ~ “Horabaixa”, de L.M. He de reconèixer que aquest indret em va seduir, no només per les dones, que per algun motiu que no sabria definir jo veia ací més boniques o atractívoles que enlloc (cosa, per descomptat, mancada de qualsevol fonament objectiu); no tan sols pel clima, més sec i més extrem, particularment fred a l’hivern, cosa que no em desagrada pas, ans al contrari; no tan sols per la claredat dels seus paisatges, per la definició amb què hom pot en alguns dies contemplar les serres més llunyanes, car el vent, prodigant-se sovint amb abundor d’esforços i no pocs desbocaments, escombra calitges, bromes i enteranyinaments, i deixa una atmosfera i un cel límpid, amb un blau tan blau, tan pur, que de vegades fa basarda de mirar; no únicament pel relatiu distanciament que m’oferia respecte del meu país d’origen, que, quan vaig marxar, em causava ja tedi i avorrició, però sobretot una certa vergonya (i, en honor a la veritat, suposo que, a la inversa, també jo li causava vergonya a ell); no tan sols per tot això, dic, sinó també, i sobretot, per les postes de sol, les quals, ben mirat, tampoc no és que tinguin res d’extraordinari, però que a mi, per qualque motiu, em van causar i em causen una certa meravella i embadaliment. ~ “La superprogre de províncies”, de M. A. Espinós. Entre tots havien oferit en general un trist espectacle, en aquella ‹jornada literària›, que en realitat va ser només mitja jornada, i que no sé si va tenir alguna cosa de literària. Per allà hi havia, en qualitat de convidat conferenciant, algun president d’un gremi d’editors, algun autor local, algun editoret de pa sucat amb oli (potser finsitot sense pa ni oli, per tal com algú hauria pogut dir que el referit personatge semblava que passava gana), algun funcionari dedicat a la gestió cultural, algun encarregat de l’“Oficina de Promoció Lingüística” del poble, algun col·laborador de la premsa comarcal, alguna presidenta d’algun institut d’estudis... ~ “L’anècdota del iogurt”, de Blai Domènech. Fos perquè el pare i cap de casa hagués cobrat alguna extraordinària, o perquè hagués rebut potser el que li pertocava per la venda de la collita d’algun bancalet de vinya, d’ametlla o d’oliva, d’aquells que tenia escampats (i mig oblidats) pel poble, o per qualsevol altre motiu que el cert és que ara tampoc no ve massa al cas, la qüestió és que aquell dissabte la mare i administradora de la llar familiar va decidir que havia arribat l’hora de no mirar tan estret com d’habitud en les despeses setmanals, i, en tornar del supermercat, acompanyada de la filla gran, va descarregar sobre la cuina no poques bosses que s’oferien a la vista com cornucòpies curulles a vessar, no només dels productes que aquella bona gent solia procurar-se en el seu dia a dia, ans també d’alguna cosa de major qualitat i finsitot d’algun petit caprici. ~ “Límits de velocitat”, de Juglans Regia. Si, per exemple, existeix una limitació de velocitat que en un tram impedeix anar a més de cent vint quilòmetres per hora, ¿per què tothom va, com a mínim, a cent quaranta? Això, s’entén, quan l’usuari es sent fora de l’abast dels mecanismes de control, humans o mecànics, que vetllen per tal que la normativa vigent es compleixi. ¿Per què si la limitació és de cent quilòmetres per hora, la gent circula a cent vint? ¿Per què si la limitació és de vuitanta, la gent va a cent? ¿Per què si és de seixanta, van a vuitanta? ¿Per què si de quaranta, es va a seixanta? ¿I per què, en general, si la limitació queda expressada de manera clara per una xifra numèrica concreta, els conductors, en comptes de cenyir-se a ella, el que fan és prendre aquesta xifra com a referència pera afegir, habitualment, uns vint quilòmetres per hora més, si fa no fa? És com una llei matemàtica. És com si, en la ment del conductor, aquell senyal que, amb el seu particular llenguatge (que per cert tothom coneix) diu: «Prohibit anar a més de cent vint quilòmetres per hora», digués: «Podeu anar a una mica més de cent vint quilòmetres per hora» Aquesta ‹mica més› és la que marca la diferència. Són els vint quilòmetres per hora extres que el nostre conductor afegeix pel seu compte, de manera natural, simplement perquè li surt de dins. ~ “El bigoti de Trautmannsdorf”, de Jordi Serret. Hamburg, 1834. El baró de Trautmannsdorf, un jove ben plantat, oficial de l’exèrcit, va reptar a un duel a mort un dels seus companys, el baró Von Ropp, per un poema que aquest havia escrit i difós entre els seus amics. El text parlava del bigoti de Trautmannsdorf, deia que era fi i pansit, i insinuava que aquesta potser no era l’única part de l’anatomia del baró que tenia aquestes qualitats. ~ “Sobre l’edat mitjana”, de N. V. Gógol. Mai la història de la humanitat no pren tanta importància i significació, mai no mostra tanta quantitat de fenòmens individuals com en l’edat mitjana. Tots els esdeveniments del món, en acostar-se a aquests segles, després d’una llarga immobilitat, flueixen amb especial rapidesa, com envers un remolí, un vòrtex esvalotat, i, girant en ell, muden, reneixen, en surten en forma de fresques onades. En aquests segles es va esdevenir una enorme transformació del món sencer; representen un nus que uneix l’antigor amb la nova era. ~ “A casa”, d’A. P. Txékhov. «Han vingut de cals Grigoriévill a cercar no sé quin llibre, però jo els he dit que us trobàveu a casa. El carter ha portat els periòdics i dues cartes. Per cert, Evguénill Petróvitx, jo us pregaria que adrecéssiu la vostra atenció envers Serioja. Avui he advertit per tercer cop que fuma. Quan m’he posat a reprendre’l, ell, com de costum, s’ha tapat les orelles i ha començat a cantar fort pera ofegar la meva veu» Evguénill Petróvitx Buikóvskill, fiscal del jutjat del districte, acabava d’arribar d’una sessió i estava traient-se els guants en el seu gabinet. Havent escoltat les paraules de la institutriu, es va quedar mirant-se-la i va somriure. «Serioja fuma... –va arronsar les espatlles–. ¿Com imaginar-se aquest ninot amb una cigarreta? ¿Però quants anys té?» «En té set –va respondre la institutriu–. A vós potser us sembla que això no té cap importància, però als seus anys fumar és un vici molt perjudicial, i els mals vicis cal arrancar-los de soca-rel de bon començament» «Hi estic completament d’acord. ¿I d’on agafa el tabac?» «L’agafa del vostre, del que teniu a la taula» «Ah, ¿sí? En aquest cas, crideu-lo i digueu-li que vingui» ~ “Victòria”, d’A. I. Kuprín. Senzillament, són records poca-solta de joventut... Jo era estudiant en aquell moment, i, per descomptat, passava fretura de moltes coses. En algun lloc vaig llegir un anunci de periòdic, on es deia que buscaven pera l’estiu un estudiant que donés classes particulars en un lloc una mica apartat. Així, vaig marxar a aquella minúscula ciutat de províncies [...]. Recordo que pel camí no parava de pensar: ¿Qui deu ser aquesta gent amb la qual hauré de passar l’estiu sencer? ¿Em tractaran amb familiaritat, o seré pera ells un simple assalariat?» Sobre aquella família cap a la casa de la qual anava jo, sabia només una cosa: que allà hi havia un jove estudiant d’un curs preparatori, a qui jo hauria de donar lliçons per tal que pogués passar sense problemes al curs següent. El meu patró va venir a trobar-me a l’estació, i em va donar la benvinguda amb tanta calidesa i bona disposició, que tots els meus temors es van esfumar al moment. El cert és que la seva aparença hauria tranquil·litzat qualsevol. Era un d’aquells individus, sobre els quals Cervantes diu: «Gros, per tant: bona persona» Tot en ell era bonhomia i mansuetud; tenia un sentit de l’humor saludable i un bon apetit.