dilluns, 4 d’agost de 2014

"LLEUC" 55 · Fragments

“La casa sense parets”, d’Albert Rubio. La festa a la casa sense parets va començar aviat perquè el gel es fonia. La nota que l’anunciava era a la porta del nostre jardí; entaforada, com un missatge que demanés rescat, en una de les espirals de ferro. ~ “L’urpa de mico”, de William W. Jacobs. Trad. de Carles Llorach. Fora, la nit era freda i humida, però a la saleta de la vil·la Laburnam, hi havia les cortines passades i el foc cremava alegrement. Pare i fill jugaven als escacs; el primer, que posseïa idees sobre el joc que implicaven canvis radicals, posava el rei en perills tan extrems i innecessaris, que finsitot arrencava comentaris de l’anciana de cabells blancs que seia plàcidament fent mitja a la vora del foc. «¿Sents el vent?», va dir en White pare, el qual, havent percebut un error fatal quan ja era massa tard, desitjava, amb unes paraules amables, impedir que el seu fill se n’adonés. «El sento –va dir el darrer, inspeccionant amb posat sever el tauler mentre allargava la mà–. Escac» ~ “Balada a un paranoic”, de Jordi Serret. Feia tres hores i mitja que el sol li cremava la pell i l’escalfor de l’asfalt es revelava com un argument inapel·lable pera desacreditar la decisió presa aquell capvespre d’abril. Una ampolla mig buida de vi francès, un sol rogenc de primavera i un horitzó vetllador de catarsis l’havien empès a plantejar-se el viatge iniciàtic tantes vegades posposat. ~ “Escultura, pintura i música”, de N. V. Gógol. Formosa, sensual, ella abans que cap altra cosa va visitar la terra. Ella: instant fugaç. Ella: la petjada que va quedar d’aquell poble que, tot ell, es va abocar en ella, amb tota la seva força vital, amb tot el seu esperit. Ella: visió clara d’aquell esplendorós món grec que, envoltant-se de boira, s’ha internat en la profunda llunyania dels segles, fins a on no pot arribar sinó la pensa del poeta. ~ “Iu-iu”, d’A. I. Kuprín. Si saps escoltar, Nika, escolta amb atenció. Aquest és el tracte. Deixa en pau les estovalles, maca, i no en facis trenes, dels flocs... El seu nom era ‹Iu-iu›. No en honor d’algun mandarí xinès, ni en memòria de les cigarretes “Iu-iu”, sinó simplement perquè sí. Quan el nen de tres anys va veure per primer cop aquell petit gatet, va obrir bé els ulls, tot sorprès, va estirar els llavis com si anés a xiular, i va dir: «Iu-iu» I amb aquell nom es va quedar. Al principi era només una boleta peluda amb dos alegres ullets i un nasset entre blanc i rosat. Dormia aquella boleta sobre l’ampit, al sol; aclucava els ulls quan xarrupava llet del seu platet, i feia el seu característic ronc; amb la pota caçava mosques sobre la finestra; jugava pel terra amb un tros de paper, amb un cabdell, amb la seva pròpia cua... ~ “Tarda de videoconsola”, de Marcel·lí Ridaura. Personatges: Dídac, Jaume i la mare de Jaume. Lloc: El saló de la casa dels pares de Jaume. S’obri el teló. Els dos nois estan jugant a un videojoc en el saló. ~ I molt més...