dimarts, 29 de gener del 2013

Joan Molins, quaranta-set anys, empresari, de M. A. Espinós

«¿Sí?» Allavòrens, una veu masculina, tot i que vacil·lant, àdhuc pusil·lànime, descolorida i mancada de convicció, va sonar a través de l’intèrfon: «Hola... Venia a... Sóc... ¿Em pot obrir, si us plau?» La dona va quedar una mica parada; no reconeixia la veu. Aquesta, en adonar-se que la de dalt dubtava, va afegir: «Venia simplement a deixar un currículum...» Això, a la dona, ja li va quadrar; va dir: «És clar, ho pot deixar a la bústia de baix. És la del tercer, porta quatre» I va pitjar el botó que accionava l’obertura del portó de l’edifici. «Tercer, porta quatre...», anava memoritzant l’altre en veu alta; però, de sobte, va dir a la de dalt, que encara escoltava a través de l’intèrfon: «Si us plau...» «Digui», va acceptar la dona. L’home va dubtar uns moments, i a la fi es va decidir: «¿No em podria permetre de pujar i donar-los a vostès en mà personalment el currículum?» La dona es va atorrollar una mica; allò sortia del procediment habitual. La gent venia, demanava si podia deixar el currículum, ella els obria i els deia que el llancessin a la bústia; ells feien això mateix i després marxaven sense més. No hi havia contacte visual, ni salutacions, ni res més: simplement deixaven el sobre en el lloc indicat i se n’anaven tot seguit, a continuar segurament la seva ronda de repartiment de currículums per altres bandes. Així, davant d’aquella sortida de guió, la dona, sense tenir-les totes, va optar per insistir, mantenint la fermesa i neutralitat del seu to: «Bé..., escolti, normalment tothom ho deixa a la bústia i ja està» Però l’altre, des de baix, malgrat el que s’hauria pogut esperar a partir dels galdosos atributs de la seva veu, no es va donar per vençut i va persistir en la seva petició: «Si us plau, serà només un moment...» I tot seguit, veient que la de dalt oposava un silenci descoratjador, va afegir a tall d’explicació: «Només vull estar segur que el currículum els ha arribat a les mans, i així em quede tranquil. I després marxaré, paraula» Mentre deia això, l’home va poder escoltar a través de l’intèrfon, de fons, el plor d’una criatura. La dona, encara dubitativa, no va saber tanmateix dir que no. Novament es va sentir l’accionament que obria el pestell automàtic, i l’home va entrar a l’edifici. -- El relat "Joan Molins, quaranta-set anys, empresari", de M. A. Espinós, del qual us hem ofert un petit fragment, està inclòs en el número 45 de "La Lluna en un Cove".