dissabte, 18 d’agost de 2012

Violència domèstica, de Blai Doménech

Violència domèstica, de Blai Doménech. L’Anaaxe va apagar el seu catxarret d’àudio portàtil. Una altra havia caigut; una més... Amb el que portàvem d’any ja es comptaven... ¿quantes? Però ¿què li passava al món? Estava farta ja d’escoltar notícies tristes, i tampoc no estava d’humor pera posar-se música. Per això va apagar el seu catxarret d’àudio, es va treure els auriculars, i ho va deixar en el lloc habitual, sobre la còmoda del dormitori, en el buit que quedava entre el joier i la caixeta de fusta fosca. A més, li feia mal el cap. I encara, la regla se li estava endarrerint, no per res, sinó perquè de vegades li passava, i sentia un malestar, una somormor de fons, una rabioreta callada que anava, tanmateix, gratant i gratant insidiosament per algun racó del seu dedins no del tot clarament identificable. ~ Plovia, en aquella obscura tarda de finals de novembre. A bots i barrals. Havent entrat al salonet, l’Anaaxe es va aproximar a la finestra pera perdre la seva mirada sobre aquell paisatge urbà mullat per la pluja. Havia apagat tots els llums del pis i restava a les fosques. Li agradava restar així, a les fosques, tota sola, en un moment d’intimitat malencòlica, allà tancada en la seguretat de la seva llar. Vivia sola. Perquè volia, és clar: era jove, bonica, atractiva, intel·ligent, tenia classe... I tenia també, encara que això no comptés pera res, algun secret. En efecte, no: això no comptava pera res, és clar, és clar... ~ Allà dempeus, devora la finestra, es va abraçar ella mateixa com si abracés un amant, donant-se calor en la freda hora hivernal. Va cloure les parpelles i va deixar que el so de la pluja acariciés la seva fina oïda de gata d’ulls verds; va aixecar el nas una mica, com buscant amb el sentit de l’olfacte els matisos humits que arribaven de fora. La suau llum ambrada dels fanals de l’enllumenat públic penetrava en l’estança a través del vidre, per la banda exterior del qual regallaven rabents gruixudes gotes que buscaven el seu camí empassant-se les seves immòbils germanes petites i deixant rere d’elles un solc de tristesa que tendia com a eixugar-se tot d’una, però que en realitat feia noves gotes que, al seu torn, acabaven regallant igualment i repetien el procés. Les ombres translúcides d’aquell gotellam que lliscava vidre avall es projectaven sobre el rostre de l’Anaaxe, com retent un homenatge silent a la seva bellesa corprenedora. I ella, com si fos conscient de la lloança que hom li adreçava, amb els ulls closos es deixava acariciar la pell per aquelles ombres que, de vegades, semblaven llàgrimes lliscant per les seves galtes fines. -- El relat "Violència domèstica", de Blai Doménech, del qual us hem oferit un petit fragment, està inclòs dins del número 41 de "La Lluna en un Cove".