El secret de la felicitat, de Marc Aureli Espinós. De la vora de la tassa penjava l’etiqueta de la bossa, que oscil·lava lleugerament amb cada petit moviment del recipient en les seves mans. “Shamballa Tea” era la marca, escrita en l’anvers amb caràcters que imitaven algun tipus d’escriptura antiga, ¨ètnica¨, que hauria dit algun dissenyador. Al revers hi havia la frase, o el proverbi, o com es digués. El Sèver no es fixava mai en aquelles xorrades. Ell ja tenia la seva pròpia filosofia, forjada amb els anys a base de decepcions, frustracions, amargors i solituds no sempre buscades. Ell se’n fotia, de tota aquella onada d’espiritualisme oriental que occident havia anat a comprar impulsivament a les rebaixes en un moment de baixa autoestima. Ja es veia prou, ja, que des de feia uns anys tot estava impregnat (¨empastifat¨, hauria dit ell) d’aquella plaga enganxosa, insuportable. Ioga, meditació, tècniques transmentals de connexió amb la natura, o com es digués, haikús, misinfús, proverbis hindús... Per tot arreu, i a totes hores: totes les televisions, totes les ràdios tenien en nòmina una catèrvola de personatges de procedència dubtosa que havien ¨vist la llum¨ gràcies a aquesta o a aquesta altra filosofia oriental. -- El relat "El secret de la felicitat", de Marc Aureli Espinós, del qual us hem oferit un petit fragment, està inclòs dins del número 40 de "La Lluna en un Cove".
