"Alberg nocturn", d'A. I. Kuprín (traducció). Una hora i mitja després, Avílov de nou es va trobar jaient amb els ulls oberts, i un altre cop es va preguntar si dormia o si allò era només un segon d’inconsciència, d’absència total de pensament. La lluna havia deixat de ser groga pera esdevenir grisa, i s’havia enfilat cap al capdamunt mateix de l’àlber. El cel havia adquirit un to més blau i més fred. Adesiara venia a cobrir la lluna un nuvolet blanc i lleuger com una teranyina, i allavòrens tot ell quedava il·luminat per una lluïssor ataronjada. El ràpid i malhumorat xiuxiueig que Avílov havia escoltat feia estona a través de la paret ara havia passat a ser una conversa continguda, però prou forta, a punt d’esclatar de fet en rabiosos crits. Avílov va parar bé l’orella. Eren dues, les veus que discutien: la d’un home, greu, que ara tremolava, ara s’espesseïa, com sortida d’un tonell, tal com sol passar amb els borratxos tísics; l’altra veu, la d’una dona, jove, delicada i trista. Durant un instant, aquella veu va provocar sobre Avílov una mena de record confús, tèrbol, que no va poder arribar a identificar. -- Relat inclòs dins del número 39 de "La Lluna en un Cove".
