Fotografia de mare amb nen, de Blai Domènech. «¿Què és això? ¿No sona com si una dona plorés? Una noia jove, tal vegada... Sí; si atures les teves passes un moment enmig del carrer i pares l’orella, ho podràs distingir, destriar d’entre el brogit somort que arriba des de les vies més transitades de la ciutat. En efecte: una remor sorda i desdibuixada està permanentment instal·lada com a fons d’aquest paisatge sonor que de vegades trenca la seva monotonia amb els aguts d’uns frens d’autobús o de camió que xisclen, amb les botzines dels cotxes particulars, amb els sorolls de les motos, amb la sirena d’alguna ambulància llunyana..., un paisatge sonor barrejat i confús, esmorteït, que arriba com filtrat a través de la barrera invisible que separa la gran ciutat dels barris perifèrics. Justament aquest carrer en forma part, d’un d’aquests barris. I això que sona, sí, per damunt d’aquesta catifa polsosa d’enrenous urbans barrejats, és, sens dubte, el plor d’una dona. D’una noia jove, havíem dit. [...]» Més informació
